EFEMÈRIDES FINAL GUERRA CIVIL ESPANYOLA

PARTE FINAL GUERRA CIVIL ESPANYOLA SIGNAT PER FRANCISCO FRANCO

Avui es compleixen anys del final de la guerra civil espanyola, la més incivil i cruel  de totes (puix es produeix entre germans).i la que més litres de tinta ha fet correr a historiadors i periodistes d'arreu del món.
Els fets històrics que propícien tan brutal aconteixement cal cercar-los en la revol.lucio industrial, que com els aconteixements que estan succein ara, els avenços de la R.I. beneficien  uns pocs en detreniment de la majoria.
Més endevant, a finals del segle 19 i principis del segle 20 la classe treballadora es comença a revelar i  a unir-se per lluitar contre aquestes condicions de vida infrahumanes i és crean els sindicats, especialment el confederal de la CNT, el més important d' Espanya, que és contestat pels pistolers del governador civil de Barcelona d' infaust record SEVERIANO MARTINEZ ANIDO amb comtinuats atemptats cap als seus liders (Salvador Seguí, "el noi del sucre", Francesc Layret, Ferrer i Guardia, etc)
Durant la primera Guerra Mundial (1914), Espanya, que és neutral, fabrica incesantment pels dos blocs en lluita. Les mines del nord d' Espanya vomiten material per l' industria de guerra i l' industria catalana del vidre (de gran importància pel sector farmacèutic dels països combatents) no para de fabricar per les potències combatents. Tal és la demanda de mà d' obra hi ha a Catalunya que comença  a acudir l' immigració.
Primer desde l' interior de Catalunya cap a Barcelona i la seva conurbanació, especialment l' Hospitalet de Llobregat. després vindran desde Castelló de la Plana, València Alacant, Murcia i finalment Andalucia. A tots ells s' el's anomena "els murcianos". Venien en un "bus" a quí el aleshores jove aprenent de  periodiste Carles Sentís i Anfruns va batejar en el seu  impresentable llibre que va escriure, disfreçat i viatjant en ell, com el TRANSMISERIANO.
Les condicions de treball durant aquesta època varen aguditzar encara més les tensions entre la classe treballadora i els propietàris de les fàbriques. Els treballadors eren sotmesos a horaris i condicions de treball veritablement indignes.i inhumanes. Una merda d' encarregat et podia fotre una bofetada tranquilament.
La dreta espanyola tenia la màxima representació en la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes) i la classe treballadora en el sindicat confederal de la CNT (confederació nacional de treballadors) malgrat que la UGT començaba a crèixer i fer-se popular entre la classe treballadora.
Durant el més de Juliol de 1936 la dreta comença a tramar el cop militar que derivarà en la Guerra Civil Espanyola. Franco (que en principi no habia d' encapçalar l' exercit) és preguntat per les condicions i situació de l' exercit al nord d' Àfrica. La resposta és proporcionada per una senyoreta que durant els actes dels Sant Fermins a Pamplona (on aprofitant la festa i el descontrol s' hi troben reunits el general Emilio Mola i Vidal (ideòleg anomenat en clau "EL DIRECTOR") juntament amb altres "capitostes", i entrega un fullet que duia amagat sota el cinturó amb les següents paraules en clau: GEOGRAFIA MILITAR INSUFICIENTE. Franco no tenia pressa.  S' acorda que el cap vissible del cop d' estat sigui el general José Sanjurjo Sacanell mort en accident d' aviació el 20 de Juliol mentre es desplaçaba de Portugal a Espanya per posar-se al front de l' exercit. D' aquí que finalment es decidís que fos Franco qui encapçalés el cop d' estat.
El dia 12 de Juliol del 1936 és assessinat a Madrid pels pistolers de la CEDA de José María Gil Robles  el cap de la Guardia d' Assalt (cos policial republicà) José del Castillo, fet que és contestat amb l' assessinat l' endemà mateix del parlamentari dretà José Calvo Sotelo. Aquests dos aconteixements són considerats per la majoria dels historiadors com els catalitzadors del cop d' estat que esdevindrà en Guerra Civil..
Aquesta cruenta guerra acabarà tal dia com avui de l' any 1939. El parte del final de la guerra diu: (sic) " En el dia de hoy, cautivo y desarmado el ejercito rojo han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Fdo: El generalísimo Franco. Burgos, 1 de Abril de 1939."

EN HA DEIXAT EN FERNANDO DE PORTBOU



En Fernando al costat de la seva filla Pepi (al mig) i de la Maria Colomer en una visita que varem fer al Mas Clarà de la Mota (Palol de Revardit-Pla de l' Estany), Darrera seu, lloc on les armes criminals del feixisme assessinaren el seu germà el dia 4 de Gener de 1960, va depositar un ram de roses.


 

Avui, una trucada del meu company de Sant Celoni Argi Ferrero, m' ha trasmés la mala nova. Als seus 94  anys en Fernando de Portbou ha traspassat.
Arrels d' un trevall de recerca que a estones faig, sobre ressistents antifranquistes, fa set o vui anys vaig aconseguir contactar amb en Fernando de Portbou, germà d' en Rogeli, un dels companys d'en Quico Sabaté assessinats al Mas Clarà de la Mota. Després que desde l' Ajuntament de Portbou em facilitesin les dades de contacte, vaig telefonar a n' en Fernando per concertar una entrevista. A l' hora de demanar el seu domicili per quedar, em va espetar: Demana per en Fernando de Portbou i ja t' indicaran. Desde les hores, els lligams amb ell i la seva família han sigut esporàdics en la frequència però intensos en l' emotivitat i fraternitat.
Qué us puc dir ?.  Només puc parlar maravelles tant d' ell com de tota la seva família.
Tal vegada el fet que els hi podés explicar els detalls de l' assessinat del germà d' en Fernando, on el van assessinar i on repossen les seves restes, que fins a les hores ho desconeixien, han contribuit a enfortir aquests lligams d' amistat i fraternitat que m' honra tenir amb tots ells.
D'ençà que el vaig conèixer en Fernandoha vingut a la majoria d' excursions i actes que he organitzat en memória dels fets esmentats. Era tots una explossió de vitalitat,i humanitat. Tan aviat paraba amb un com a l' altre, saludant i xerrant amb tot quisqui.
Quan baixaben del bus qualsevol detall era motiu perquè ens recités un vers, una poesia, fora d' en Machado (que l' hi agradaba molt) o de qualsevol altre autor puix abastaba una gran cultura, molt imprópia d' un trevallador de la seva edad (Ell habia trevallat de mosso d' exteriors a l' estació de Portbou).
A les Senyores les obsequiaba amb braçalets i collarets fets acuradament amb els pinyols de les olives que els estornells deixaben caure a Portbou i que pacient ment pulits,foradats, tenyits i units conformaben aquestes verdaderes joies amb les que en Fernando feia les delícies de tothom.
FERNANDO DE PORTBOU, els que hem tingut el privil.legi de coneixer-te sempre et portarem al cor. Has sigut i serà seràs un exemple per a tots nosaltres.
Reposa en pau al costat de la teva aimada muller, que tal com sempre deies era "la dona més guapa de Portbou" !!
El meu sentit condol i suport a la seva filla Pepi, al seu gendre Julian, i a tota la seva família i amics.
Salut

El 23-F. Una trista EFEMÈRIDES.

 Avui compleix anys el 23 de febrer de l' any 1981.
La tarda d' aquell dia jo em trobava impartint classes a l' acadèmia Center de Girona, que a les hores regentaba. Els rumors d' un cop d' estat  començaren a circular. Vaig agafar el cotxe i vaig anar a casa a buscar un transistor desde el qual poder seguir les notícies, per cert gents esperançadores. Mica en mica tot s' anaba embolicant més. L' Antonio Tejero Molina, futur inquilí de la pressò del castell de Sant Ferran de Figueres, que habia irromput el Congrés dels Diputats  pistola en mà, mentre es produïa la votació d' investidura del futur President de Govern LEOPOLDO CALVO-SOTELO, cridà als allí presents a l' hemicicle: : QUIETOS TODO EL MUNDO !!!. Seguidament ràfegues de trets que s' incrustaren al sostre del Congrés.

Alguns alumnes més grans que jo i més implicats en política començaben a plantejar-se agafar el "macuto" i plantarse a Sant Aniol d' Agujes per, desde allí i seguint el camí dels francesos (també conegut com la ruta del pastís), aterrà al poble francés de Sant Llorenç de Cerdans. "Pintaben bastus" i no era questió d' esperar que el cop triunfés puix de sobra coneixien el procedir dels facciosos. Per sort  cap a la mitja nit el cop fracassà. No fou  però, l' ultima vegada que en aquest desgraciat païs s' ha escoltat "fressa de sabres"..

Dir també que el paper que jugà el Rei, per alguns el "salvador del cop", no fou tan clar per altres. Encara no fa masses dies una publicació  internacional publicaba una vissió molt diferent dels fets..

El 23 F segons wikpèdia:

Antecedents

Amb l'aprovació de la Constitució Espanyola de 1978 semblava que el franquisme quedava enrere i que la transició cap a la democràcia estava consolidada. Quedaven però problemes molt greus per resoldre: El terrorisme d'ETA havia matat més d'un centenar de militars i policies en l'últim any. Els partits d'esquerres havien sortit molt ben parats a les eleccions de 1979 i els sindicats obrers, recentment legalitzats, mostraven la seva força. A més, una sèrie d'esdeveniments van incrementar les tensions el 1980. A començaments d'aquell any va tenir lloc un referèndum a Andalusia per decidir si aquesta regió accedia a l'autonomia per la via de l'article 151 de la Constitució. El referèndum va tenir resultat positiu a totes les províncies andaluses tret d'una: Almeria. Això jurídicament hauria pogut bloquejar la via de l'article 151 a Andalusia. Per raons polítiques, però, es va decidir tirar endavant per la via esmentada. El 20 de març de 1980 Convergència i Unió va guanyar a les eleccions catalanes, i ERC hi va obtenir 14 diputats clau. El resultat de les eleccions catalanes va ser una sorpresa. De fet, ERC no obtindria uns resultats millors fins al 2003.


Finalment, a final de 1980 el rei Joan Carles va fer una visita al parlament basc. Aquella visita va reflectir moltes de les tensions presents a la societat espanyola. Al ple de la cambra basca no hi faltava ningú, ni tan sols els diputats d'Herri Batasuna, que tenien per costum no anar a la cambra basca. El rei va començar el seu discurs al parlament basc i, tot just va començar, els parlamentaris d'Herri Batasuna es van aixecar i van començar a cantar la cançó del soldat basc. Davant la tensió, els diputats de tots els altres partits es van aixecar de seguida i es van posar a aplaudir el discurs del rei, fins que les forces de l'ordre van expulsar els parlamentaris d'Herri Batasuna. Llavors el rei va llegir un altre discurs que ja tenia preparat en previsió del que havia passat. Finalment la dreta feixista encara mantenia molt poder, ja havien intentat fer un cop d'estat en la desarticulada Operació Galàxia el 1978.

El president de govern electe Adolfo Suárez va dimitir el 29 de gener del 1981. Això va donar lloc a una nova sessió d'investidura, amb Leopoldo Calvo-Sotelo com a candidat, que es programà per al 20 de febrer del mateix any. En aquesta sessió, Calvo-Sotelo no assolí la majoria necessària, per la qual cosa es produí una segona volta, que es votà el dia 23 de febrer.

El dia 23 de febrer A les 14:20, un grup de guàrdies civils i vehicles camuflats liderats pel tinent Suárez Alonso inicia la Operació gàbia: es tanquen els accessos a la zona propera al Congrés dels Diputats i es comprova que es pot dur a terme l'assalt. A les 18:20 288 guàrdies civils arribats en autocars, encapçalats per Antonio Tejero Molina van assaltar l'hemicicle mentre es duia a terme la segona votació per a investir Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo, del partit UCD, com a president del govern espanyol. . Al crit de "Todo el mundo al suelo" i disparant tres trets segrestaren el poder legislatiu i el govern amb la força de les armes.

Al mateix temps, la División Acorazada Brunete prenia altres punts clau de Madrid, entre ells RTVE i diferents emissores de ràdio. El capità general de l'exèrcit a València, Milans del Bosch, decretà l'estat d'excepció i feu sortir les tropes de la III Región Militar que tenia sota el seu comandament al carrer, amb la idea que la resta de capitans generals farien el mateix, cosa que no va succeir.

En assabentar-se dels fets, la societat espanyola va ser colpida per la por. Molts dirigents polítics i personatges rellevants es prepararen per haver de destruir documents i fugir cap a França.

Després d'unes hores de buit de poder, es posa en marxa l'Operació Diana. Fernando Laína, Director de la Seguretat de l'Estat, va actuar de President en funcions, i els Secretaris d'Estat i Subsecretaris, es van constituir en Govern Provisional. La intervenció decidida del rei d'Espanya Joan Carles I a favor de l'ordre constitucional, intentant restablir l'ordre, posà en evidència que el cop no podia reeixir. Els militars encerclen l'edifici del Congrés i comencen les negociacions ja que el parlament continuava segrestat. La nit del dia 23 fou anomenada la nit dels transistors, perquè mantingué tothom ben pendent dels esdeveniments. A la 1:14 de la matinada, Joan Carles Borbó, vestit de Capità General, es dirigeix als ciutadans per televisió, donant per fracassat el cop d'estat.

De fet, cap a les 10 de la nit d'aquell dia, les cadenes de ràdio a Catalunya van emetre un discurs institucional del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, primer en català i després en castellà, per tranquil·litzar la població. Pujol havia parlat amb el rei, el qual li va dir "tranquil, Jordi, tranquil", frase que durant uns anys va ser força popular a Catalunya. Molt diferent va ser l'actitud del president del govern basc, Carlos Garaikoetxea, que no va fer res per aturar el cop, es va amagar i no va estar localitzable fins que va passar el perill.

Finalment el 24 de febrer els segrestadors es varen rendir definitivament.

 Conseqüències

El govern que formà Leopoldo Calvo-Sotelo fou molt feble i acabà amb la convocatòria d'eleccions generals anticipades l'any 1982. Aquestes eleccions van ser guanyades pel PSOE amb una còmoda majoria. El govern socialista de Felipe González, amb Narcís Serra com a ministre de defensa, inicià una reforma de l'exèrcit espanyol. Amb aquesta reforma es van jubilar de forma massiva i anticipadament molts alts càrrecs i es van promocionar nous oficials joves i lleials a la Constitució. El nou govern del PSOE també va iniciar un procés d'involució autonòmica mitjançant l'aprovació de la LOAPA que tenia com a objectiu frenar la descentralització de l'estat Espanyol i limitar el sostre competencial de les comunitats autònomes.

Antonio Tejero, Milans del Bosch i el general Alfonso Armada i uns altres divuit militars són condemnats a penes de presó, dels 33 implicats.

EL PETO DE LA FI DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

HISTÒRIA D'UNA ICONA ALS ESTATS UNITS

El petó de Times Square

Mor als 91 la infermera de la famosa fotografia de la celebració del final de la segona guerra mundial a Manhattan La dona es va donar a conèixer anys després

A la vida hi ha petons que són difícils d'oblidar i altres que directament es guarden per sempre al disc dur de la memòria: el que et roben en l'adolescència, el d'un primer amor, el del dia del teu casament o el primer que et fa un fill. Durant anys Hollywood s'ha encarregat de regalar-nos petons de pel·lícula per al record, com el que es van fer Humphrey Bogart i Ingrid Bergman a Casablanca, o el de Burt Lancaster i Deborah Kerr a la platja a D'aquí a l'eternitat. És difícil oblidar també el d'Audrey Hepburn i George Peppard al final d'Esmorzar amb diamants, o el que li va robar Clark Gable a Vivian Leigh a Allò que el vent s'endugué.

També per al record el que va fotografiar Alfred Eisenstaedt el 1945 a la plaça de Times Square (Nova York) el dia de la victòria al final de la segona guerra mundial.

La protagonista femenina, la infermera Edith Shain, va morir diumenge a Los Angeles als 91 anys. «Aquell dia em vaig deixar anar», havia explicat alguna vegada Shain, que llavors tenia 26 anys i treballava al Doctor's Hospital de Staten Island quan va sentir per ràdio que els japonesos s'havien rendit. Hores després s'unia a les celebracions espontànies d'aquella tarda del 14 d'agost de 1945 a cada racó de Manhattan. Va ser llavors quan Eisenstaedt va immortalitzar per sempre el petó espontani que li va fer un mariner ben plantat a Times Square. «Em va agafar per la cintura, vaig tancar els ulls i vaig deixar que em besés perquè havia estat a la guerra lluitant per mi, per tots nosaltres», va explicar anys després.

La fotografia va ser portada de la revista Life, i es va convertir en una icona de l'alegria pel final de la guerra. La identitat dels protagonistes va ser un enigma i van passar gairebé tres dècades fins que Edith va decidir abandonar l'anonimat.

A finals dels 70 va contactar amb el fotògraf per dir-li que ella era la dona de la fotografia. A partir de llavors, Shain va ser convidada en nombrosos esdeveniments relacionats amb homenatges a les Forces Armades i als soldats caiguts en combat.

El mariner, encara que han aparegut desenes d'octogenaris que asseguren ser l'home protagonista del petó, avui, gairebé 65 anys després, encara no se'n sap la identitat. Si ella en coneixia el nom tampoc ho sabrem perquè el secret se l'ha emportat a la tomba. «Mai vaig imaginar que això acabaria així», va dir en una entrevista fa anys. «D'haver-ho sabut li hauria preguntat el nom i el telèfon». No ho va fer i mai més en va saber res. L'ombra del dubte es va instal·lar durant anys i Eisenstaedt va arribar a ser acusat d'haver trucat la foto, però ell ho va negar sempre i en més d'una ocasió va explicar que aquella tarda era a la cèntrica plaça per fotografiar la felicitat dels novaiorquesos pel final de la guerra. Fins i tot hi ha una instantània de la mateixa escena presa des d'un altre angle per Victor Jorgensen, un fotoperiodista de l'Armada que passava per allà aquella tarda i que dies després va veure el seu treball publicat a The New York Times.

ALFREDO DI STEFANO AL CAMP DEL PALAFRUGELL

ALFREDO DI STEFANO JUGA EL SEU PRIMER PARTIT A ESPANYA EN EL CAMP DEL PALAFRUGELL

Molta gen sap que Di Stefano, el gran jugador de fútbol argentí, habia de fitxar pel Barça però poca coneix que el primer partit que juga a Espanya ho fa en el vell camp del "Casal Popular " de Palafrugell.

Efectivament el primer partit que Alfredo Di Stefano va jugar a Espanya, va disputar-lo a Palafrugell i defensant la samarreta del club baixempordanès. Era el 19 de juliol de 1953, per la Festa Major del municipi. S'havia programat un amistós entre el Palafrugell i el Barça i amb l'equip blaugrana va viatjar un Di Stefano que va acabar jugant al Madrid. L'argentí va jugar amb el Palafrugell aquell partit d'entrenament enmig d'un gran ambient al camp.

(*) A la foto de dalt Di Stefano amb el campanar inacabat de fons

QUICO SABATÉ: L' ENEMIC Nº 1 DEL RÈGIM. SETGE AL MAS CLARÀ DE LA MOTA

ATEMPTAT CONTRA EN QUINTELA

Une de les rares fotos que es
conserven d' en Quintela

Es el dia 2 de març del 1949. Falten cinc minuts per a les dues de la tarda i el cotxe del "jefe" de la brigada político-social de Via Laietana, l'Eduardo Quintela Bóveda, enfila el barceloní carrer de la Marina en sentit de pujada.
Entre els carrers Mallorca i Provença, des de fa poca estona, s'hi troben estacionats dos automòbils: En una vora de carrer una camioneta i a l'altre, uns 20 metres més endarrere i en sentit de baixada, un turisme de la marca Fiat. Un home vestit amb "mono" blau intenta arranjar una avaria de la camioneta, és en Francesc Sabaté Llopart, L'ENEMIC NÚMERO 1 DEL RÈGIM, que l'anomena "EL QUICO".
Assegut al volant de la camioneta hi ha en Carles Vidal Pasanau i al seu costat en Josep Sabate Llopart, germà gran d'en Quico.
En Quico, malgrat que aparenta estar totalment absort en el seu treball d'improvisat mecànic. observa de reüll com a uns 50 metres un home ben vestit -en Mariano Aguayo Morán- es treu el barret. És el gest que fa estona espera, el moment que fa anys somia. D'una brincada es planta al bell mig del carrer i amb les cames flexionades i la Thomson ben tibada a la cintura buida el carregador contra el cotxe que li ve al damunt. El parabrises salta fet mil trossos i el cotxe es deté com per art d'encanteri. Per les seves portes surten dos homes que miren de fugir, però en aquest mateix instant, avança el Fiat conduït per en Simón Gracia Fleringan. Les metralletes dels altres dos ocupants, en Josep López Penedo i en Wenceslao Jiménez Orive, escupen a mort. Els dos homes resulten abatuts i cauen estesos sobre l'asfalt.
En Quico s'incorpora, s'hi acosta i mira, però entre aquelles cares no hi troba la que busca. Un gest de desesperació li desdibuixa la cara.
En lloc d'en Quintela amb el seu escorta, els passatgers són dos capitostos de la Falange: Manuel Piñol Ballester, secretari del Frente de Juventudes i José Tella Bavoy, cap d'esports de la mateixa organització. El primer i el seu xofer, Antonio Norte Juárez, són dos cadàvers, el segon està lleument ferit.

La "mala nova" corre de pressa i arriba aviat a Via Laietana. En Quintela no s'ho acaba de creure però comprèn perfectament que avui ha tornat a néixer; crida i ronca per les dependències de la comissaria, dóna cops de puny damunt la taula i puntades de peu a les cadires; se'l veu irritat i furiós com mai no se l'havia vist i decideix posar preu al cap d'en Quico, l'home que tantes vegades l'ha cobert de ridícul.
D'ençà d'avui en Quintela es passa els dies i les nits menjant "bocadillos" i fumant "purus" a la comissaria mentre espera la noticia de la captura d'en Sabaté. Prohibeix la circulació de vehicles i persones a menys de 50 metres de l'edifici, ordena vigilància permanent a les clavegueres properes a les dependències; grups de fins a sis o set "grisos" patrullen pels carrers de Barcelona tot identificant i marejant a pacífics vianants, però de moment tots els esforços esmerçats són inútils.
En aquesta Barcelona de les darreries dels quaranta, uns diuen "tenerlo todo atado y bien atado, ya llevamos díez años de paz". però altres veuen en la realitat quelcom ben diferent.
Els últim dies d'en Quico, com veurem més endavant, transcorreran en part molt a prop de Girona, en el Mas Clarà de la Mota, en el quals molts veïns s'hi veuran involuntàriament i directament implicats. En Quintela i el seu gos Blood Hound - caçador de sang- tampoc no hi faltaran.

Infantesa a l'Hospitalet

En Francesc Sabaté i Llopart neix el dia 30 de març de l'any 1915 en el número 24 de l'agrícola barri de Muntanya de l'Hospitalet de Llobregat, avui Hostafranchs, fill de la Madrona Llopart i Batlle i d'en Manuel Sabaté i Escoda. És el segon de cinc germans. Primer va néixer en Josep -abatut per les bales de la policia al carrer de Trafalgar. (Barcelona)- després d'ell ho farà en Manuel -assassinat al camp de La Bota pel règim d'en Franco; no havia fet mai res, de petit volia ser torero però es deia Sabaté, un cognom de malefici-, la Maria i en Joan, que encara resta amb vida. Aquests dos últims mai no s'implicaran en les activitats dels seus germans més grans.
Quan neix en Quico, l'Hospitalet compta amb un cens aproximat d'onze mil habitants. La família viu en una mena de "paller" propietat dels Buxeres, que juntament amb els de "La Casa España', "Grandes de España', són propietaris de mig Hospitalet. El pare d'en Quico, segons en Francesc Pedra, vell militant confederal i probablement l'única persona amb vida de l'Hospitalet que el va conèixer en aquells temps, era un guarda rural de la marina, alt, amb grans bigotis i grossa veu, amb una presència física que imposava respecte.
La Madrona, la clàssica dona de l'època, abnegada i feinera, rexonxoneta i riallera, dedicada a la cura de la llar i de la família. A l'Hospitalet eren apreciats per tothom.
Durant la infantesa d'en Quico, els camps de conreu de l'Hospitalet desapareixen i són substituïts per enormes fàbriques. A Europa acaba d'esclatar la Gran Guerra -Primera Guerra Mundial- i Espanya, que és neutral, es dedica a produir intensament. Les mines del nord, forçant al màxim la maquinària, proveeixen les fàbriques de mineral, i a les fàbriques s'implanten per primera vegada en la història els tres torns de treball. La construcció del metro i l'Exposició Universal resultaran factors econòmics desencadenants d'una demanda de mà d'obra immigrada de pobles i llogarets de Catalunya; primer només de Catalunya, més tard vindran "els murcianos". procedents de la província que els hi dóna el nom. Per simpatia també s’anomenaran així a tots els que, vinguts d'altres províncies, empren el "zezeo" en la seva parla. . Com veiem, l'expansió demogràfica de l'Hospitalet s'esdevé inaturable. Els propietaris de les fàbriques -els Vilomara, els Todà, els Godó, els Oliveras- viuen en cèntriques cases modernistes. Els Buxeres, en un magnífic palauet de l'avui avinguda Josep Tarradellas. Dins del jardí tancat del palauet s'hi pot veure un nen descalç de raça negra que corre amunt i avall. Els Buxeres el varen portar de les plantacions de Guinea i gaudeixen exhibint-lo com una mena de "mascota exòtica". Els nens i nenes, al sortir del col·legi, el van a veure i el criden: "negrítu, negritu...".
Per començar a entendre les circumstàncies que envoltaren la infantesa d'en Quico i dels hospitalencs d'aquells temps, cal primer fer una ullada a les condicions de vida (educació, treball, model d'economia, règim de tinença, etc.) dels primers anys del segle passat, de les quals ací només n'hem esbossat unes quantes pinzellades.
Però en Quico ja és un nen inquiet, dels que tal vegada avui s'anomenarien "hiperactius”, i ben aviat dóna mostres de no suportar la injustícia, sobretot la social. A les ninetes dels seus ulls, grans, negres i profunds, s'hi gravaran per sempre més moltes de les coses que ja des de tan petit percep i entén.
El seu pare, aconsellat per un amic, opta a un lloc de treball de la Guàrdia Urbana de l'Hospitalet. Després d'aprendre a llegir i escriure amb un llum de carbur que li deixen i una "cartilla" escolar del seu fill gran -l'administració no pot contractar analfabets- aconsegueix la feina. La família va creixent i a partir de l'esdeveniment de la Segona República es trasllada a viure en una casa del carrer del Xipreret que el seu pare i el seu oncle han edificat amb dures penes i treballs -encara avui s'hi poden percebre les restes, que no es corresponen amb la casa que algun llibre publica-.
En Quico "va a estudi" amb el Sr. Miquel Romeu i Mumany, tal i com es pot comprovar en una llista de matrícula de l'any 1924, però ben aviat aquest aconsella i aconsegueix del seu pare que, amb l'ajut d'una recomanació de l'Ajuntament, l'interni a l'asil Duran quan només té set anys.. L'Hospitalenc Josep Bonastre comentava que quan de petit es trobava amb en Quico pel carrer, feina a córrer o a amagar-se, ja que sempre li furtava alguna joguina o l'entrepà.

Internament a l'asil Duran

L'asil Duran, creat pel "mecenas' Toribio Duran i ubicat a la parròquia de Santa Maria de Gràcia -més endavant es traslladarà al carrer Vilana de Sarrià, a on avui i ha la clínica Teknon-, no és en realitat un reformatori tal i com pensen els seus pares, sinó més aviat una presó -segons els seus estatuts fundacionals acollirà a "pillets, trinxeraires i íncorregibles"..
El dia 23 de gener de l'any 1978 esclataran dues bombes a Barcelona sense causar víctimes: Una a la presó Model i l'altra a l'asil Duran, amb la qual, els autors, sembla ser que dirigiren els trets cap a dos centres penitenciaris sense distinció de matisos.
Un escriptor anomenat Michel del Castillo, en el seu llibre autobiogràfic Tanguy, despatxa així les memòries del seu pas per l'asil: "teníamos hambre, comíamos càscaras de naranja, de mandarina e incluso de plàtano; se nos pegaba, hacíamos como castigo la noria, como si fuéramos asnos alrededor del patio, los hermanos del asilo (de l'ordre de San Pedro ad Víncula) nos daban punta-piés y puñetazos en las duchas”. En termes semblants s'expressa en Mariano Rodríguez Vàzquez (més conegut com a Marianet), que també va passar per allà " ¡A todos, edifícío, sacerdotes y alumnos! iUn lugar siniestro! iPedazo de invertidos, corruptos y pelotas!".
En Quico no suporta l'internament i, amb l'ajut del seu germà gran Josep, aconsegueix saltar la tanca i escapolir-se. Promet als seus pares que es "portarà bé", malgrat que ell no entén el que vol dir exactament això de "portar-se bé", però advertint-los que si el tornen a tancar en el reformatori es tornarà a escapar i ja no el veuran mai més.
En Quico torna a l'escola del Sr. Miquelet, però ben aviat l’abandonarà. De dies gamba pels camps i platges de l'Hospitalet, pels seus llòbrecs carrerons, s'aprèn de memòria tota la seva intricada geografía -conèixer-la pam a pam li salvarà moltes vegades la vida en les seves topades amb la policia-. Cap al tard dels dies espera a en Roger(1) que plega de treballar d'una bòbila.
Tots dos van a la platja del Prat i en Quico escolta amb molta atenció les explicacions del seu amic i mestre: el nom de les estrelles, dels moluscs, li parla d'en Gorki, de la vaga de “La Canadenca”(2) -febrer-març del 1919-, li xiula La Pastoral... i així fíns que surt la lluna que s'apleguen cap a llurs cases.

      Als onze anys entra d'aprenent de lampista a la llauneria d'en Josep Charles Vilagrasa; al carrer Prat de la Riba,  a on serà molt apreciat.

La família Charles davant llauneria
on de petit habia treballat el Quico

Seduït per l’exemple del seu germà gran, en Josep comença a freqüentar el local de les Joventuts Llibertà-ries de la CNT-FAI,  situat en el popular "co-ro" del carrer Baró de Maldà fins esdevenir un actiu militant anarco-sindicalista.

S'integra al grup "Los Novatos" i amb ells intervé directament en els fets revolucionaris del desembre de 1933, que duraren tres o quatre dies durant els quals s'intenta l'assalt a l'ajunta-ment i que mantindran la ciutat en peu de guerra. El dia 19 de juliol de 1936, liderats per en Buenaventura Durruti, en Paco i en Domingo Ascaso i en Juan Garcia Oliver, "Los Novatos" ajudaran activament a controlar la rebel·lió militar de Barcelona, que no prosperà. Per donar una idea de la llegenda d'invencible i perillós que l'aureolava, recordarem un cas paradigmàtic. Un matí atracà l'agència de l'Hospitalet del Banc Central, situada al carrer Prat de la Riba -aleshores Generalísimo- cantonada amb la Rambla, i enmig de l'atracament preguntà pel director, en Josep Corominas i Colet, amb qui d'infant havia jugat, i en veure que no hi era demanà que li donessin records del seu amic en Quico. El detall curiós és que en el precís moment d'entrar al banc fou reconegut per algú que passava pel carrer i que, d'una correguda, es presentà a la caserna de la Guàrdia Civil del carrer Rossend Arus per avisar-los del que passava. Ràpidament, uns membres d'aquell cos agafaren les armes i sortiren disparats. Ara bé, en lloc d'emprendre el camí correcte, pel carrer Major, trencaren pel del Baró de Maldà i es dirigiren cap al Banc Hispano-Americà. Quan el qui havia donat l'avís s'adonà de l'error i els advertí, un guàrdia civil li respongué: " Usted ocúpese de sus asuntos que nosotros en estos casos ya sabemos perfectamente lo que tenemos que hacer". Després de transcórrer una bona estona i de comprovar a consciència que allí, com calia esperar, no hi passava res de res, anaren cap al lloc del delicte. Quan hi arribaren, naturalment, en Quico ja feia estona que s'havia esfumat -no sense, abans, haver-se entretingut a saludar la gent de Can Charles.

Foto d' en Quico quan marxa a com-
batre al front d' Aragò

 El dia 27 d'agost de 1936, en Quico marxa al front d'Aragó amb la columna "Los Aguiluchos", comandada per Joan Garcia Oliver. En plena batalla de Teruel, el comissari comunista Ariño li encomana encapçalar una missió suïcida i forassenyada en mig d'una impressionant tempesta de neu i vent a on patiren un vuitanta per cent de baixes –tàctica sovint emprada pels comunistes per treure's del d’amunt els confederals que feien nosa-. En Quico no li ho perdona i li "passa els taps". Retorna a Barcelona per escapar d'un afusellament segur, però al poc temps és detingut per membres del SIM -servei d'informació militar- que el traslladen a una "checa" -comissaria comunista- de Sants. Després de ser víctima d'un parany, patirà la pallissa més gran de la seva vida. Quatre agents del SIM es tornen per picar-lo durant més d'una hora seguida i ingressa a la presó Model vomitant coàguls de sang.
En acabar la guerra, després de la batalla del Montsec, creua els Pirineus per Puigcerdà i és internat al camp de concentració de Vernet d'Ariège.
A partir de l'any 1943 comencen les seves incursions a l'interior (Espanya) com a guerriller antifranquista -maquis-(3).
Els diners procedents de les "expropiacions" que realitza sempre són entregats a familiars de presoners polítics i gent necessitada -sobretot per pagar advocats que els evitin la presó- i els comptes són rendits a l'organització confederal. Mai no es queda ni un cèntim en benefici propi. La seva companya, Leonor, es guanya la vida fregant cases a França i les seves filles, la Paquita, a qui en Quico anomena "Brisa" i l'Alba, de ben jovenetes hauran d'ajudar la seva mare en les tasques de la llar i a tenir cura de la granja Caseneuve Loubette de Costoja del Vallespir.(4)
A França, en Quico es guanya la vida fent de lampista i de muntador de calefaccions i les accions les empren els dies de lleure.

Període de màxima activitat guerrillera

El període comprès entre el 1945 i el 1950 és el de més activitat de la guerrilla antifranquista

Quico amb el morter cassolà

-especialment l'any 1949-..

 La guerilla va crear vertaders problemes al govern feixista. D'entre moltes accions dutes a terme per en Sabaté en destacarem dues: una l'any 1955  quan, amb motiu d'una visita d'en Franco a Barcelona i servint-se d'un morter  casolà  que ell mateix havia fabricat,  va distribuir fulls des d'un taxi amb sostre corredís. Al taxista li va fer creure que els fulls de color eren "para dar la bíenvenida al Caudillo". L'altra acció que esmentarem aquí és una "expropiació" a l'empresa Cubiertas v Tejados, d'on s'endugué prop d'un milió de pessetes. Els fets varen tenir lloc el 22 de desembre de 1956, dia en què l'empresa es disposava a pagar –doble- als treballadors. El retorn a França fou molt accidentat, ja que per imprudència de l'Àngel Marques Urdid aquest fou a parar als calabossos de Via Laietana i de l'altre "soci', l'Amadeo Ramon Valledor (a) “el asturiano”, en Sabaté no se'n fiava. Aleshores recorregué a una seva amiga -a qui per desig d'ella anomenem Maria i sortosament avui encara amb vida- perquè l'ajudés a "controlar" l'Amadeo en el viatge de retorn a França. Després de molts precs d'en Sabaté, la Maria. que es trobava a Barcelona recuperant-se d'una intervenció del Dr. Josep Maria Gil Vernet, acceptà acompanyar-lo bon i coneixent la duresa del viatge que emprenia. Prop de Santa Coloma de Farners, perderen l'Amadeo de vista quan intentava fugir amb els diners, però l'audàcia d'en Sabaté féu possible poder-lo atrapar. Finalment arribaren a França sense més novetats.

Encalçament en el Mas Clarà de la Mota

El dia 28 de desembre de 1959, l'Alejandro Tiburcio, propietari d’un petit hotel a Perpinyà, acompanya a en Quico amb el seu cotxe flns Amélie-les-Bains. Des d'allà, en Quico camina fíns a Montalbà-d'Amélie, on es troba amb els que seran els seus companys de viatge: el seu lloctinent, en Francisco Conesa Alcaraz, en Rogeli Madrigal Torres, l'Antoni Miracle Guitart i el més petit de tots, en Martín Ruiz Montoya, de tot just 20 anys. El dia 31 de desembre, la Guàrdia Civil els "pista" en el casot de Falgars, prop de la Mare de Déu del Mont, on tenen la primera topada.  

El mas Clarà de la Mota cap els anys 70

Can Verdera (avui ja derruïda)

 

 El diumenge dia 3 de gener de 1960, arriben al Mas Clarà de la Mota,   que aleshores habitava en Joan Sala i la seva muller, la Balbina Alonso, ambdós enterrats en el cementiri de Sant Julià. El grup, després d'agafar en Joan com a hostatge, demana a la Balbina que s'apropi a una casa veïna (can Ramon) per comprar menjar, però la compra desproporcionada per a només dues persones, aixeca les sospites d'un altre veí que en aquell moment es trobava a la casa. El veí corre a avisar la parella reforçada de la Guàrdia Civil que fa vigilància al Mas Verdera, i aquesta dóna un "parte" escrit a l'alcalde de Palol de Revardit perquè amb la seva Gutzzi vagi a notificar els fets a la caserna de Girona. Primer pujaran de Girona un grup de 20 guàrdies capitanejats per en José Blázquez Pedraza, que s'afegiran als sis guàrdies de la caserna de Sarrià. Per Sant Gregori pujarà el tinent Fuentes amb catorze homes més. A les cinc de la tarda arriba a la Mota en Rodrigo Gayet Girbal, tinent coronel cap de la 131 Comandància, que pren el comandament de l'operació. En Quintela, ja vell i retirat a Galícia, també se n’assabenta i als vols de les sis de la tarda, ningú no sap com ha vingut, es planta al Mas Verdera  amb el seu gos "cazador de sangre". una bestiola nerviosa i grossa com un vedell, diuen testimonis presencials que ho recorden. El Mas Verdera i “Can Prades” -des d'on es veu el Mas Clarà-, es troben situats més amunt del Mas Clarà, a uns 20 minuts en direcció a la parròquia de la Mota. A les set de la tarda. el Mas Clarà ja es troba envoltat per més de 300 guàrdies civils vinguts d'arreu de Catalunya. El crepitar de les armes se sent des de tots els pobles veïns i la ranera de la metralleta Thomson d'en Sabaté encara avui és recordada. Quan la lluna tomba la muntanya de Vacamorta, en Quico deslliga les dues vaques i un vedell que hi ha a la cort i, amagat darrere d'elles, malgrat estar ferit, intenta una desesperada fugida. Arrossegant-se sobre els seus colzes, avançant centímetre a centímetre, sent com una veu fluixa i ronca avança cap a la casa tot dient: "No disparen, soy el teniente, no disparen, soy el teniente". Efectivament, és el tinent Francisco de Fuentes Fuentes y Castilla-Portugal.  

El tinent Fuentes ocupà l' end3mà
 primeres pàgines dels diaris

En Sabaté, amb ulls que hi veuen de nit, d'un tret el deixa estès a terra i creua els tres cordons que l’encerclen tot repetint ell el mateix.
 D'entre els assetjants, destaca una veu furiosa que sobresurt de la resta: ¡Estoy hasta los cojones de este cabrón, traédmelo vívo o muerto, lo quiero vívo o muerto!". És la veu d'un enfurismat Quintela a qui en Sabaté se li ha tornat a escapar. En Quintela fa olorar al seu gos un mocador tacat amb sang d'en Sabater, el gos li troba el rastre, però ben aviat el perd. En Quico no oblida mai portar un pot de pebre a la motxilla per fer perdre el rastre als gossos que volen ser massa espavilats. El dia 5, en Quico, exhaust i enfebrat pel dolor de les ferides, segresta el tren correu 1.104 a Fornells de la Selva. Fa pocs dies que en Quim Puig, fogoner de la tractora de fuel "Mikado" ens recordava aquests fets. En Quico l'apunta amb el seu "Colt" i li demana que el porti fins a Barcelona, però en Quim li fa veure que això és impossible, ja que a Maçanet han de canviar la màquina tractora per una d'elèctrica. A l'entroncament repeteix l'operació i puja a la màquina que condueix en Josep Saladrigas. A Sant Celoni baixa i ben aviat les bales del sometent posaran fi a una vida plena d'idealisme, acció, llegenda, misteri...

El cos sense vida d'en Quico al terra del carrer Santa Tecla de Sant Celoni.
Fou abatut per les bales del cabo-sometent Abel Rocha Sanz.
El cap l'hi fou destroçat per una ràfega a boca de canó que disparà
 el falangista notori i ex-legionari Pepito Sibina Moruny
A l'angle superior esquerra s' observa la metralleta Thomson que portaba.

Encara avui, moltes dones que ronden la seixantena recorden com les seves mares els advertien: "Nenes torneu aviat a casa que han vist en Sabaté per les muntanyes!".
Aquesta fuita tan inversemblant, tan cinematogràfica, diria, ha inspirat moltes pel·lícules, dues d'elles més conegudes: "Behold a Pale Horse", dirigida per Fred Zinnemman -que també dirigí "Solo ante el Peligro" -amb Gregory Peck i Omar Shariff- i "Metralleta Stein", dirigida per J.A. de la Loma, amb John Saxon, Blanca Estrada i Paco Rabal. La primera, traduïda com "Y llegó el dia de la venganza", fou prohibida a Espanya per en Manuel Fraga Iribarne i no es va poder exhibir fins entrada la democràcia. A la Colúmbia Pictures, que en fou la productora, li causà importants pèrdues econòmiques.

Vull aprofitar aquest espai per donar les gràcies a tants testimonis presencials dels fets que m'han ajudat en la recerca. També als següents establiments, que han donat suport econòmic al projecte: "El Celler de l'Adroher", de Canet d'Adri; "Can Mià", de Palol de Revardit; "L'Espelma", de Salt; "L'Estrall", de Banyoles, i l'Hotel "La República", de Palol. La col·laboració de l'empresa Immobiliària y Proyectos, encarregada de la rehabilitació de les masies de la Mota, i la guia i companyia de l'amic "Siset" i de la seva encantadora muller, la Nati, han sigut molt importants.

CRIDES

(1) Mestre racionalista de l’escola de Ferrer i Guardia fins que l’escola moderna es prohibida pel governador civil Severiano Martínez Anido, instaurador de la trista llei de fugues. (1.1) Quan retorna l’Escola Moderna en Roger es substituït per en Josep Xena Torrent, també mestre racionalista i fill de Cassà de la Selva (Girona).

(1.1) Aquesta llei és molt probable que el dia 4 de gener de 1960 fos aplicada, després de rendir-se i sortir picant de mans, als qua-tre guerrillers que acompanyaven en Quico en el que fou el seu últim viatge a Espanya. Això seria, tal i com apunta l’Agustí Pons en un article titulat “Sabaté,Quico”, publicat al diari Avui el 5-1-1990, per evitar un Consell de Guerra poc oportú de cara a l’imatge europea del regim. L’Agustí Pons també feu un reportatge sobre “El último viaje de Quico Sabaté” en “Nueva Historia” número 20, setembre de 1978.

(2) “La Canadenca”, nom popular amb que es coneixia a la Barcelona Tractions. Era on encara avui resten dempeus les tres xemeneies del Paral·lel i actuals oficines de FECSA-ENDESA. Més endavant serà adquirida per en Joan March mitjançant una obscura compra d’obligacions primer i posterior canvi per accions.

(3) A diferencia dels partits marxistes, que no han situat ningú especialment rellevant dins de la història de la lluita armada contra el règim, la CNT-FAI ha situat quatre guerrillers Maquizards: en Ramon Vila Capdevila, “Caracremada”, en José Lluís Facerias, “Face”, en Marcel·lí Massana Bancells, “Panxo”, i en Francesc Sabaté i Llopart, “Quico”.

(4) Carta familiar d’en Sabaté. La va escriure el dia 15 d’abril de 1949 i anava dirigida a la seva companya Leonor Castells Martí, però en un enfrontament amb el 32 Batalló de Muntanya, a la carretera de Ribes a Puigcerdà, la va perdre i no va arribar a la seva destinatària. (sic)

Mi querida y estimada compañera y cariñosas hijas Paquita y Alba.
Mi alegría será que al recibir esta carta os encontréis bien de salud y contentas de recibir mi cariñosa carta.
Yo me encuentro muy bien por la presente.
Leonor, seguramente que esta carta te causará alegría al saber noticias mías, pero también te causará tristeza al saber que mi viaje se retardará unos días y que no podremos estar juntos hasta que las cosas que tengo que dar solución no estén solventadas. Seguramente que tú, Leonor, ya estarás enterada de la desgracia que tuvimos. Yo no quería comunicarte nada, porque creía poder venir y decirte en persona lo ocurrido, pero las circunstancias no me permiten moverme, ya que muchos trabajos dependen de mí.
Leonor mía, no sufras, que estoy bien, y ten confianza conmigo. Tú me conoces y sabes que he pasado muchos peligros y de ellos me he salido.
Nuestro amigo querido López tuvo la desgracia de caer herido en manos de la criminal policía. Está gravemente herido en el hospital, pero va mejorando, y éstas y otras más son motivo de no poder venir a veros, ya para mí, como para vosotros, sería una alegría.
Pero por encima de nuestra alegría está la pena y la tristeza de las familias y de nuestros amigos, pues como te digo, mi hermano y López se encontraron juntos en una casa que la policía los sorprendió de noche y se tuvieron que abrir camino con las armas en la mano, y mi hermano resultó herido, pero con mucha fatiga se pudo salvar y hoy se encuentra mejor, y en este momento seguramente en Francia, ya que tiene que estar en manos de médicos. Después de la desgracia aun tenemos esperanzas, y López hará cuanto pueda para que sus queridas hijas no se queden sin un padre que cuide de ellas. Leonor mía, nuestro sufrimiento no significa nada por lo que sufren hoy muchas familias que se encuentran en las cárceles o en la Jefatura. Nuestra actuación ha sido admirada y responsable.
Leonor, debes tranquilizarte mucho y cuidarte mucho, y las niñas que no tengan que sufrir, que de nada serviría a mí al saber que estáis enfermos.
No te preocupes, no te canses en el trabajo en casa. Tú sabes que para mí la mayor ilusión y la mayor fuerza moral es saber que vosotras estáis bien.
Leonor, la lucha cada día me ha traído más compromisos morales y no puedo deshacerme de ella, como yo quisiera, para poder haceros más felices y daros más tranquilidad. Leonor, tú sabes que, aparte de las ideas y de la lucha sois vosotras, y haría cualquier cosa para veros felices y contentas.
Espero que en casa habrá alguien para ayudarte, pues en tus cartas no me dices nada, pues espero que todo marche bien.
De tu hermano no te preocupes, se hace lo que se puede y no le falta nada. Pero para salir no sé si podrá, porque le acusan de colaborar conmigo y con eso hay bastante, pero haremos cuanto podamos.
Sobre todo Leonor, no te preocupes, no sufras, estarás tranquila, que para mí será lo mejor, para luchar contra el sufrimiento moral y el enemigo del pueblo.
Darás muchos recuerdos a mis amigos, que espero no te habrán molestado más.
Paquita y Alba, hijitas mías. Hace mucho tiempo que papá no ha venido a veros, para saber lo grande que estaréis y besaros mucho, y jugar con vosotras, pero papá vendrá pronto y piensa mucho con vosotras.
Brisa, espero que serás muy aplicada y muy buena, obediente con mamá, y tú Alba, serás muy grandecita y serás buena como siempre. Vuestro papá, aunque está muy lejos de vosotras, piensa mucho con vosotras y sufre como hoy vosotras no podéis comprender.
Brisa, espero que ayudarás a mamá y me escribas, y si las cabras han tenido cabritos, y cuídate bien de que las gallinas no entren en el huerto. Papá, cuando venga, os llevará alguna cosa para haceros olvidar la pena que tenéis al no tener a papá a vuestro lado y os dará muchos besos.
Leonor, compañera mía, muchos ánimos que pienso mucho con vosotras y no os olvido.
Recibe de tu compañero que te quiere y no te olvida, tú y mis queridas hijas recibir muchos besos y abrazos de vuestro papá que no os olvida un momento. No me escribáis en casa de Enriqueta, porque la casa está en peligro, y tú cuando escribas no pongas remitente. La dirección que debes escribir es ésta: Miguel Margarit. Calle Sol, número 95. Castellbisbal (Barcelona).
Nota: Leonor, te mandé 2.025 pesetas y ahora te mando 10.000 por conducto del “Cotate”. Escríbeme pronto.

* Transcrita del libro de “Els Quaderns de la Revista de Girona”. Núm. 36, Serie: Guies núm. 16, Marzo 1.992, autor: Josep Clara Resplandis.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:
PILAR EYRE. "Quico Sabaté, el último guerrillero".
ANTONIO TÉLLEZ SOLÀ. "Sabaté, Guerrilla urbana en España (1945-1960)".
JOSEP CLARA RESPLANDIS. "Els maquis". Revista de la Diputació.
JUAN GARCIA OLIVER. "El eco de los passos".
FRANCESC MARCÉ. "Hospitalencs d’ahir".
FERRAN SÀNCHEZ AGUSTI. "Maquis a Catalunya".
DOLORS MARIN SILVESTRE. "Clandestinos".
ANTONIO TELLEZ SOLÁ. "Facerias"
DIARIS i REVISTES:  "Los Sitios de Gerona", La Vanguardia española, El Caso, La Gaceta ilustrada,
ARXIUS: Arxiu Històric de Girona -
REGISTRES CIVILS i AJUNTAMENTS: Sant Julià de Ramis, Palol de Revardit, Girona. Sant Celoni.

JOSEP. TERRADES 
www. masclara.org

RECOMANO VEURE "ELS MAQUIS A CATALUNYA: QUICO SABATÉ"



ALBERTO PUIG PALAU - EL TIO ALBERTO de Joan Manuel Serrat

Extraído del web http://www.esferallibres.com/pdfs/primero_tio_alberto.pdf

Nacido en Barcelona el 31 de enero de 1908, Alberto Puig Palau era el quinto hijo de un fabricante de tejidos de seda de Reus. Su vocación de juventud fue estudiar Medicina, pero tuvo que dejarlo en el primer curso de carrera por la presión de su padre, que deseaba encaminarlo hacia la gestión de la empresa familiar. Siempre lamentó no haber mantenido el camino personal de la vocación médica, sin desdecirse por ello de los beneficios que le representó el ejercicio de la condición de hijo de empresario boyante. Así pues, se matriculó en Ingeniería Industrial, luego en Derecho y en el seminario de filosofía de la Universidad de Barcelona, con escasa perseverancia académica. Su destino estaba ligado a heredar la dirección y el rendimiento de la empresa paterna. El intento de nadar contra corriente fue efímero, una tímida desviación de juventud pronto reconducida hacia el curso natural de las cosas. Antes de incorporarse a la empresa familiar, su padre le envió, en 1927, a la región sedera de Lyon y, en 1928, a Estados Unidos para que se informase sobre los procesos de renovación tecnológica en las fábricas más avanzadas del ramo, a la vez que se familiarizaba con la práctica del francés y el inglés. En realidadél dedicó la mayor parte del tiempo a las distracciones mundanas al alcance de un apuesto joven de buena familia. Amante de la velocidad, en Lyon sufrió dos accidentes de moto que le causaron varias fracturas cuyas secuelas arrastraría durante largos años. En Estados Unidos invirtió su principal interés en relacionarse con el fabuloso mundo de la industria cinematográfica naciente.Allí, según reconoció más adelante, mantuvo una aventura sentimental con una de las tres hermanas Bennett, Constance, Joan y Barbara, actrices e hijas de los también actores Richard Bennett y Adrienne Morrison. La más célebre era la hermana mayor, Constance. La relación sentimental de Puig Palau fue con la menor, Barbara. Tenía veinte años y era conocida desde 1923 por su aparición en el espectáculo Broadway in The Dancers, antes de protagonizar películas como Black Jack (1927), Syncopation (1929),Mother’s Boy (1929) y casarse en 1929 con el popular entertainer Morton Downey. El flirteo de Puig Palaucon Barbara Bennett quedó como un temprano trofeo en su largo palmarés de seductor. Durante la estancia americana coincidió con su amigo madrileño Edgar Neville de Romrée, quien le hizo de cicerone en Hollywood y le presentó a la diva cinematográfica Dolores del Río, convertida también en su apasionada amante durante los meses siguientes, pese a estar casada desde hacía ocho años con un magnate mexicano. En el viaje de retorno, en diciembre de 1928, realizó el trayecto por vía marítima de Nueva York a París a bordo del transatlántico Île de France en compañía de su nueva pareja. La actriz llamaba cariñosamente a su joven amante catalán One Million Dollar’s Smile Boy, el chico de la sonrisa del millón de dólares. La relación se prolongó durante unas semanas más en la capital francesa. Luego Puig Palau siguió a Dolores hasta Berlín, donde, en enero de 1929, intervino como figurante en la película que había llevado a la actriz a Europa, producida por la UFA alemana. Se trataba de una producción sin gran ambición, y el padre de Puig Palau logró comprar las copias para evitar la difusión de aquella relación del hijo momentáneamente descarriado. Dejada atrás la aventura con la actriz e instalado de nuevo en el domicilio familiar barcelonés, PuigPalau mantuvo, a partir de 1929, la misma vida de juventud dorada que antes de marchar a Estados Unidos. En aquella Barcelona convulsa de «cuando mataban por las calles», como expresaba el título de la novela publicada en 1930 por Joan Oller Rabassa, Puig Palau ejercía de playboy tanto en los ambientes nocturnos del Barrio Chino como en los salones elegantes de laalta sociedad, igual que tantos otros jóvenes de suclase social.En marzo de 1931 se casó en Barcelona, a losveinticuatro años, con la atractiva joven Margarita Gabarró Carles, prima hermana del conocido notario dela ciudad Enrique Gabarró Batlló. El matrimonio se instaló en el piso de la Diagonal propiedad del marido, donde nacieron sus dos hijos, Margarita Tita Puig Gabarró en 1932 y Alberto Tito Puig Gabarró en1940. Dos meses antes de contraer matrimonio, el 4 deenero de 1931, el padre de Alberto Puig Palau, EduardoPuig Carcereny, murió atropellado por un coche enBarcelona. Los cinco jóvenes hermanos Puig Palau heredaron la empresa textil fundada por el padre en Reus, y su fortuna, y crearon la nueva razón social Sederías Puig Carcereny. Los miembros del consejo de administración eran Jorge, Eduardo, Alberto, Pilar e Isabel, más el primo hermano Juan Puig Casanovas. Alberto se había convertido de golpe, justo al instaurarse el nuevo régimen republicano, en empresario y esposo. Durante las décadas siguientes Margarita Gabarró jugó un activo papel en la intensa y cosmopolita vida social del matrimonio, más allá de la mera posición de acompañante. Una parte importante de la proyección social de Alberto Puig Palau se debió a los buenos oficios de aquella mujer emprendedora, culta, afable y elegante. Al terminar la Guerra Civil, la sociedad se amplió con una segunda fábrica en Vilassar de Mar, una empresa de menor proporción que la casa madre de Reus, la cual se mantuvo a pleno rendimiento. La razón comercial se dividió entonces en tres empresas a efectos administrativos: Sederías Puig Carcereny S.A. para fabricar, Comercial Puig Carcereny para vender, e Inmobiliaria Reusense S.A. como propietaria de los edificios de fábricas y oficinas. La sede barcelonesa de la empresa fue trasladada, en 1939, a los bajos de la Ronda de San Pedro número 9. Apartir de 1948 estas dependencias pasaron al flamante edificio de la calle Pau Claris número 160, donde ocuparon toda la planta baja y el estacionamiento subterráneo para los camiones que transportaban las piezas textiles.La construcción del nuevo edificio, academicista y funcional, con su característica base de seis altasarcadas de medio punto, fue encargada por Sederías Puig Carcereny al arquitecto Raimon Durán Reynals. Tres años antes Durán Reynals había asumido el diseño de la legendaria segunda residencia de Alberto PuigPalau en el Mas Castell de Palamós. En estas nuevas y céntricas oficinas fue dondeAlberto desarrolló su actividad profesional a lo largode los años. La actividad privada, a menudo mási ntensa, la desplegaba en su domicilio de la tercera planta de la avenida Diagonal número 405, el edificiode viviendas que su padre había encargado levantar en 1927 al prolífico arquitecto modernista Enrique Sagnier Villavechia, con un piso adscrito a cada hijo. La dedicación de Alberto a la empresa sedera familiar fue siempre cotidiana y al mismo tiempo relativamente laxa, de gestión sin sorpresas. La mayor parte de los días acudía al despacho para recibir a sus amigos y tratar asuntos de trámite más que paraocuparse de grandes y arriesgadas cuestiones comerciales. Su contacto directo con la fábrica de Reus se reducía al mínimo, dado que había concentrado la dirección empresarial y la gestión comercial en las oficinas de Barcelona.Las discrepancias entre el hermano mayor, Jorge, y el pequeño, Alberto, determinaron que el primero se distanciase de la dirección de la sociedad a partir de 1948 y pasara a gestionar otros negocios, sin abandonar el consejo de administración de Sederías Puig Carcereny. A partir de aquel momento, Alberto fue el principal responsable como presidente del consejo de administración, en una etapa todavía floreciente.La empresa empezó a entrar en crisis a partir de los años sesenta, con la implantación de los estampados derivados de nuevas técnicas para las cuales no se había preparado.

MEDITERRANEO - JOAN MANUEL SERRAT habla desde el Hotel Batlle de Calella de Palafrugell

EL FUTUR ES NEGRE. i ara què?

LES VEUS DEL PAMANO

Publicat en La Vanguardia el 13/11/2009

Pamano y otras voces

Desde aquel lejano 'La casa por la ventana', Alfonso Arús lleva ya 20 años generando también mucha televisión, ideando géneros y creando formatos

Víctor-M. Amela
13/11/2009
Actualizada a las 01:28h
Gente y TV

POSGUERRA. He visto ya el primer capítulo de Les veus de Pamano, miniserie que TV3 estrena el próximo lunes: espléndido, una maravilla. Adapta la novela homónima de Jaume Cabré, y –dirigido por el veterano Lluís M. Güell– pone en pie la cara más tenebrosa de la posguerra a escala local, en un pueblito pirenaico. Sus escenas estremecen por el gélido verismo (¡excelsa fotografía de Raimon Lorda!) con que transmiten la barbarie, desplegada por un colosal Francesc Orella como despótico Targa. Anhelo ver ya el segundo capítulo, y lo comentaré el domingo.



FÚTBOL. "A lo largo de su vida un hombre puede cambiar de religión, de partido político y de mujer, pero no de equipo de fútbol" (Eduardo Galeano) es la irrebatible máxima que, sobreimpresa, cerraba anteanoche la tertulia futbolera de Pitu Abril en Btv, La porteria, feliz heredera de aquellas viejas charlas en la Rambla, cabe Canaletes.



ARÚS. Luis del Olmo, factótum de los premios Protagonistas, ha decidido distinguir este año a Alfonso Arús con el galardón correspondiente al apartado de televisión "por ser uno de los profesionales más originales de la comunicación audiovisual y apostar por una televisión fresca, divertida, alegre, optimista". Tiene razón Luis del Olmo: eso hace Arús con Arucitys (8tv) cada día ¡desde hace 1.500 días! Hace cinco años que tengo el gusto de verle trabajar de cerca algunos de esos días, y doy fe de sus reflejos e ingenio, de su sentido del espectáculo y de su único propósito de entretener y de tonificar al personal que elige ver su programa. Es lo que ya buscaba Alfonso hace 30 años, cuando compartíamos aula en la facultad de Periodismo y él faltaba a clase para volcarse a hacer esa radio que quería. Desde sus micrófonos nos regalaría muchas alegrías, y desde aquel lejano La casa por la ventana, en TVE, Alfonso Arús lleva ya 20 años generando también mucha televisión, ideando géneros, creando formatos, inventando secciones... Si hoy podemos deleitarnos con las hilarantes creaciones televisivas de Crakòvia y Polònia se debe en alguna medida a que sus talentosos creadores gozaron durante su adolescencia de las parodias y caricaturas de los programas de Arús. Insisto en que hay que agradecer esa televisión que sonríe, una televisión que no sentencia ni condena, que no sermonea ni quiere redimirte de nada, que no viene a salvarte del fin del mundo. Feliz y larga televisión para el amigo Arús.

EL CASO CRUYFF

Artículo publicado por Joan Barril en el Periódico de Cataluña  11/11/2009

Los catalanes tenemos una enorme facilidad en convertir lo que debería ser un triunfo en un caso. En cualquier país del mundo, el hecho de que uno de los mejores jugadores de la historia se prestara a entrenar a su selección nacional, debería ser un motivo de entusiasmo. Pero en esta Catalunya tan ombliguista ya se está hablando del caso Cruyff y algunos colegas de pluma y de análisis mucho más lúcidos que los míos se han dejado llevar por la falsa premisa de poner el acento en el acento. El acento de Cruyff, un hombre que vive en Catalunya hace muchísimos años y que habla con el balón. Cruyff no aspira a ser miembro de la Real Academia Española de la lengua, porque tampoco su castellano es una maravilla. De la misma manera que no creo que en el futuro próximo Cruyff sea galardonado con la Flor Natural de unos juegos florales catalanes. Cruyff vive entre nosotros y no habla como lo hace la guardia pretoriana de la catalanidad. También durante muchos años Seat ha sido dirigida por personas que no sabían hablar ni siquiera español, pero a nadie se le habría ocurrido poner en peligro miles de puestos de trabajo por un hecho que forma parte de la individualidad del hablante. Durante años, Josep Carreras, de cuya catalanidad nadie puede dudar, se paseó por esos escenarios del mundo llamándose José y cantando en italiano o en alemán. Y a Salvador Dalí no se le recuerda como catalanohablante, sino como un maestro de la pintura y de las ideas.

La lengua es una herramienta y un sentimiento. Pero no debería ser jamás una imposición que menoscabara las ganas de vivir. Sin duda, la lengua catalana es un hecho diferencial, pero no debería ser el único. Me gustaría un país –incluso un país independiente– donde sus ciudadanos fueran un arquetipo de armonía y de ganas de lucirse por ser como son y no por hablar como hablan. Pero ya se sabe que los expendedores de catalanidades siempre encuentran en la gramática y en la prosodia un campo mucho más fácil y simplón que las virtudes morales y el empuje del esfuerzo. La maldad no entiende de lenguas. Estamos viendo que hay verdaderos ladrones que han robado en catalán. No solo eso, sino que se ha aducido su catalanidad para explicar una paranoica persecución que iría más allá de los delitos cometidos. Y ahora resulta que Cruyff puede hacer una campaña contra el tabaco, pero no puede entrenar a la selección porque no habla como algunos querrían que hablara.

Esa sutil manera de exclusión se justifica por el deber sagrado de defender una lengua delicada como es el catalán. El catalán es, sin duda, una lengua delicada por la presión de otras lenguas mayores y de los estados que las imponen. Pero ante todo el catalán es una lengua enferma. Y la enfermedad del catalán viene dada por virus endógenos que exigen a los hablantes una actitud metalingüística aberrante. Lo que le sucede ahora a Cruyff le sucedió antes a Montilla cuando llegó a presidente de la Generalitat. El nacionalismo ha sido el primero en cerrar la lengua a los que se atrevían a subir al ascensor social catalán.

Y a pesar de todo, ahí estaremos los que preferimos entendernos a encastillarnos. Escribiremos y hablaremos en catalán para darle unos años más de vida a esa lengua de las primeras palabras. Pero jamás la usaremos contra nadie. En vez de pensar en acentos, pensemos si tiene algún sentido la existencia de selecciones nacionales deportivas. Ese sería un debate internacional. Pero si nos quitan la pelota, ¿qué nos va a quedar? ¿Verdad?

EN BULORDA DE FITO - FITOR Per Miquel Torroella i Plaja

Una indirecta innocent – 1906 –(conte de Miquel Torroella i Plaja)


Història recopilada en el bloc de Núria Aupí.

Això que sembla un cuento y que no’n te res va succehir á mitjáns dels sigle passat quant era bisbe de Girona en Llorente, home que tot lo que tenia de sério tenia de bo y campetxano.
Feya temps que l’avi Bulorda de Fitó tenia una causa pia a la Cúria de Girona i que que may venia l’esperada resolució.
L’avi Bulorda era un home alt i gros, calsaba espardenyas ab beta negra, calsas de panyo de borrell amb ample davantal, ermilla de coll dret amb botons grochs, jupa curta i barretina de color de brisa tombada a sobre el clatell; tipo a tot serho dels antichs pagesos de l’Empordà.
Al arribar al palau del senyor bisbe, que va trobar-lo que dinava, se feu anunciar per un dels patges.

Al conèixerlo el bisbe el feu entrar sens moures de taula ni deixar la cullera.
Plegada la barretina sobre’l bras i més tieso que un ciri, l’avi Bulorda es posà davant del bisbe que preguntà:
- Y bé d’ahont sou i què voleu,
- Soch de Fitó
- Ahont és Fitó, qu’are no me’n recordo
- Fitó, ilustrísim senyor es un poble molt petit, però molt aixerit, que hi ha entre mitj de Montrás i Vall-llobrega, a tres quarts de muntanya amunt.
- (...) y bé que hi ha de nou al vostre poble
- Se nou ilustrissim senyor y que siga digna d’estranyesa sols que jo ho sàpiga sé un cas passat fa poch al mas Cals.
- Home, digueu qu’es lo qu’ha passat.
- Fa quatre o cinc dies qu’al Mas Cals, que com totas les casas de Fitó y de montaña crian parrianas, una de molt grossa va cutinar (parir) tretze pursells (porquets) no tenint més que dotze mamelles.
- I que de veritat es ben raro lo cas, i digueu, com ho fa la mare si no te més que dotze tetas y ha de donar de mamar a tretze porcells?
- Jo li diré Ilustríssim senyor: mentre els dotze maman, el que fa tretze fa com faig ara jo, que mentre vostè dina jo m’ho miro.
- Home teniu rahó, ¡noy, porta-li un cobert!
Amb un dinar de bisbe y amb la causa resolta, l’avi Bolorda la mateixa tarde tornava al seu poble.

Las sombras de Juan Villalonga y de Blanco Balín te perseguirán mientras vivas, Aznar

Artículo publicado en el periódico digital  elplural.com | 9/11/2009  por el periodista Graciano Palomo.

Los dineros de Fazmatella SL

Los hay que tienen la cara inmensa, luciendo siempre unas enormes paperas, máxime si son peperas. A lo largo de estos años he podido comprobar “in situ” que el descaro político y personal de este matrimonio que se creyó lo que no era, aunque todo no lo han hecho mal sobre todo para su clan familiar.

Las noticias sobre la buena marcha de Fazmatella SL, la sociedad instrumental de los Aznar -es de suponer que Alejandro Tarik Agag factura por su cuenta, off course- no dejan de amontonarse. ¡Son unos genios! Lo que no sé es si el sueldazo de Botella en el Ayuntamiento de Madrid se factura a través de esta sociedad o si lo hace por IRPF. Un millón de euros netos de ganancia no es moco de pavo con los chuzos que están cayendo para el resto de los españoles.

¡Un jeta!

No olvidar tampoco que el coche, la gasolina, la seguridad, ayudantes, secretaria, etc, etc, etc,lo tienen pagados por todos nosotros y es de suponer también que las comidas. Una por cuenta del escuálido municipio; el otro por FAES.
Se dirá que lo mismo ocurre con otros exmandatarios y es verdad, pero ninguno de los anteriores está todo el día dando moralina acerca de hacer para el pope hacer todo lo contrario de lo que predica. ¡Un jeta!, dicho sea en román paladino.

Aznar, toma nota

Mira, Aznar, yo estoy de acuerdo en la austeridad del gasto público. Entre otras cosas porque soy pagano y no beneficiario como tú. ¿Cúanto nos cuestas a los españoles? Una pasta. Y hay que oirte un día si y otro también que hay que reducir los mismos. Podrías empezar por dar ejemplo pagándote el coche, el despacho,la secretaria, el edecán, la seguridad y los gastos de representación y renunciar al sueldo de ex presidente. Por ejemplo. Porque posibles tienes. Y muchos.
Luego te diría también donde puede ahorrar tu mujer y si me apuras tu yerno.

¿No te das cuenta que tus mentiras, por mucho repetirlas ya no cuelan? Te tenemos muy visto, sandokán de engrasados abdominales.

Lo de Faes

Un señor, o lo que sea, que modula mucho la voz para pedir austeridad pública, tiene que dar ejemplo. Aznar, ejemplo, tal y como te enseñaron los curas de El Pilar sí, donde conociste a un tal Juan Villalonga, cuya sombra te perseguirá mientras vivas al igual que José Ramón Blanco Balín, sí, tu compi de inspección fiscal que luego hizo un curso acelerado por camuflar las ganancias de Correa, el padre fundador de la trama Gürtel.

Toma nota

Toma nota: devuelve las elevadas cifras que te llevas del erario público con destino a FAES y coadyuvarás al ahorro. De lo contrario, cállate de una puñetera vez y disfruta mientras ves cómo a tu alrededor todo se desmorona.

Mira, majo, hay un principio básico: las palabras mueven, el ejemplo arrastra.

Este es el gran problema del gran conductor de las armas de destrucción masiva.

Lo de las demandas

En sus ratos libres los Fazmatella SL se dedican a poner demandas a los periodistas que no les bailan el agua y en ocasiones ganan. Otra pasta. Podrían al menos dedicarlo a los agraviados por la Gürtel, entre ellos, el Vaticano. Ha copiado ejemplo el yernísimo, qué personaje tan reluciente del que no sabemos dónde trabaja, donde vive y a quien factura. Pero, eso sí, todos sus amigos son presuntos delincuentes...Y encima se cabrea cuando se lo recuerdan. Por cierto, que está casado en gananciales con Ana Aznar. ¿Saben ustedes lo que esto significa? Pues tomen nota.

Lo de Antonio Cámara

A ver si emprenden el camino del juzgado. Alejandro Tarik Agag Longo figura en la contabilidad B de la Gürtel. Por las anotaciones realizadas por el contable Izquierdo y comprobado por la Policia Judicial. Y así figura en la parte del sumario levantado...Y a esperar lo que viene.
También hay que decir que el secretario particular del entonces presidente, Antonio Cámara, que aparece en los legajos, fue colocado en las empresas de Correa por llamada directa de José María Aznar.
Punto y pelota. Y ahora iros a los tribunales que se va a divertir toda la Nación; es más se va a partir de descojono.
Agag, muchacho aguerrido, no sabes dónde te has metido. Ni en gananciales.


Graciano Palomo es periodista y escritor, director de FUNDALIA y editor de IBERCAMPUS.ES

SE DERRUMBA EL MITO DE LA FAMOSA FOTOGRAFIA DE ROBERT CAPA EN LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA

Por su interés reproducimos éste artÍculo extraÍdo del PERIODICO DIGITAL elplural.com

Cambia el escenario cordobés y la realidad de la instántanea

Se derrumba el mito de la foto de Capa del miliciano abatido en Córdoba

ELPLURAL/ANDALUCÍA

El Periódico de Cataluña, pone al descubierto (según las tesis de su investigación) la inexactitud de la mítica fotografía, Ni fue en la zona de la sierra cordobesa de Cerro Muriano, sino en otra localidad de la campiña, Espejo, ni según su opinión, fue en un instante de acción bélica. Reproducimos por su interés, la totalidad del artículo publicado en el diario catalán.

Los libros de historia de la fotografía, todas las descripciones de la foto más reproducida de la guerra civil española y las biografías del fotógrafo Robert Capa se tendrán que rehacer. La instantánea que dio a conocer al mundo el conflicto español y que convirtió a Capa en el fotógrafo de guerra más famoso no retrata al miliciano alcoyense Federico Borrell mientras cae mortalmente herido en Cerro Muriano (Córdoba) durante los combates del 5 de septiembre de 1936. Este diario ha podido localizar el lugar exacto donde Capa y su compañera Gerda Taro retrataron las evoluciones de un grupo de milicianos de Alcoi, y la ubicación confirma casi definitivamente que la secuencia fue un montaje flagrante.

Exposición fotográfica
Las 40 fotografías de esa jornada, expuestas en la muestra Aixó es la guerra Robert Capa en acció y Gerda Taro del Museu de Arte de Cataluña (MNAC), y los catálogos que las recogen, han permitido identificar sin lugar a dudas el paisaje: se trata de la loma de Las Dehesillas, junto al casco urbano de Espejo (Córdoba) y a unos 10 kilómetros del frente. Las coordenadas: 37 grados 40 minutos y 39 segundos Norte; 4 grados, 32 minutos y 57 segundos Oeste.

Secuencia preparada
El cambio de ubicación en 50 kilómetros cambia toda la historia y confirma definitivamente que la secuencia estuvo preparada. En Espejo solo hubo lucha entre el 22 y el 25 de septiembre, al mismo tiempo que la fotografía era publicada en la revista francesa Vu y 20 días después de que los fotógrafos dejasen Cerro Muriano el 5 de septiembre (pudieron parar en Espejo uno o dos días antes o después). Espejo era el atrincherado cuartel general de la fuerza de carabineros, militares y milicianos mandada por el comandante Joaquín Pérez Salas, las posiciones franquistas más cercanas estaban a 15 kilómetros, en el pueblo de Montilla, y la colina está orientada hacia localidades que esos días estaban bajo control republicano, no rebelde.

“Abatidos”
Que en estas circunstancias, mientras los milicianos y los fotógrafos "hacían el tonto" -algo que acabó reconociendo el biógrafo de Capa, Richard Whelan- se escapasen varios disparos desde el frente enemigo y que acabasen con la vida de al menos tres milicianos (las fotos muestran a dos de ellos cayendo abatidos y tres cuerpos tendidos en el suelo), sin dejar ningún herido, entra de lleno en el campo de lo inverosímil. Aún más cuando ni los partes militares recogen acciones ni los recuerdos de los combatientes registran bajas a principios de septiembre.

Fotógrafos “novatos”
La versión de la muerte en combate se desmorona incluso sin tener en cuenta las numerosas dudas que ya pesaban sobre el reportaje que supuso el bautismo de fuego de los novatos Capa y Taro: la dudosa postura del caído, la increíble casualidad de que dos milicianos (el famoso y otro) cayesen en el mismo punto frente a una cámara situada en la misma posición, los posados de milicianos apuntando en medio de un descampado a pecho descubierto (y en una ocasión, con el fotógrafo en plena línea de fuego).

Ubicación incoherente
Pero contrastar qué sucedió en Espejo esos días y qué representa la foto es definitivo. Lo hace Francisco Moreno, el historiador que ha estudiado exhaustivamente la guerra civil en Córdoba, que calificó primero esta tesis de "fantasmagoría" pero se quedó paralizado mientras le mostraban las fotografías. "Me extraña que el cachondeo que se ve en las fotos lo permitiese Pérez Andújar, uno de los oficiales más serios y disciplinados de la República. Pero en los combates de Cerro Muriano del 5 de septiembre era imposible que hiciesen poses como las de la foto. Y si es Espejo y es una representación, lo es de principio a fin, incluyendo la muerte. Allí no podía haber muertos porque no los hubo hasta finales de septiembre. Y solo hubo combate urbano‡". Poco antes o después del 5 de septiembre, Capa y Taro podrían haber llegado a Espejo sin encontrar acción real que fotografiar (en Cerro Muriano solo tenían refugiados), pero sí milicianos desocupados dispuestos a posar.

Es Espejo y no Cerro Muriano
Que es Espejo lo confirman las fotos de la serie que muestran un horizonte amplio, con cortijos, cultivos y colinas que los vecinos del pueblo reconocen de inmediato: las sierras de Montilla y de Cabra, los olivares de Castro del Río e instalaciones olivareras (los Molinos del Campo, la Casilla de los Taladores). Tres de ellos (Águedo Pavón, Salvador Ramírez y Rafael Rodríguez) muestran el camino a una loma junto al cementerio del pueblo donde la perspectiva puede ser similar. Y efectivamente, en Las Dehesillas, un olivar desde los años 40 pero un sembrado en 1936, la perpectiva encaja con los horizontes de las fotografías de Capa y Taro, con una alineación idéntica entre los picos, los caminos y las edificaciones que aún se conservan. Eso sí, el lugar esta encarado a territorio republicano en esos días.

Milicianos y fotos
Uno de los vecinos más ancianos de Espejo, Francisco Castro, que ese verano de 1936 tenía 9 años, recuerda a los milicianos de Alcoi, y su descripción también es un duro golpe para la fotografía: "Hasta que vinieron desde Montilla a finales de septiembre aquí no hubo ni un tiro, solo algún bombardeo de aviación. Los milicianos paseaban y se comían los mejores jamones". Debieron de dejar buen recuerdo, porque cuando los de Espejo tuvieron que emigrar "la mayoría fueron a trabajar a Alcoi". Cuando los sublevados llegaron no hubo un simple tiroteo: entre el 22 y el 25 de septiembre se produjo un asalto sangriento, con bombardeos por tierra y aire, sin que los marroquís tomaran prisioneros y con ejecuciones incluso de los reclutas que se rindieron. Moreno escribe que en la toma de Espejo murieron al menos 108 defensores (400 según otras fuentes), enterrados sin registro alguno. Entre ellos estaba Juan Ruesca, líder del contingente de anarquista Alcoi en Espejo. ¿Estaban entre ellos los milicianos de las fotos, o vivieron para luchar, y muchos morir, el 1937 en Teruel?

Lento descubrimiento
Cyntia Young, comisaria de la exposición ¡Això és la guerra!, está abierta a "nuevas interpretaciones". Incluso si el lugar fuese Espejo, dice, quedaría el valor de la imagen como icono. "Seguiría siendo la misma foto", apunta. La historia de la foto ha sido tortuosa y, desde hace 30 años, plagada de dudas. El ICP de Nueva York, el instituto que conserva el legado de Capa, solo hizo públicas en el 2007 las 40 fotos conservadas, 34 atribuidas a Capa y 6 a Taro. Las publicadas en 1936 en la revista francesa Vua compañaban, en una doble página, otras fotos realmente tomadas el 5 de septiembre en Cerro Muriano, con civiles huyendo, así que se asumió que formaban parte de la misma serie, pero no.

andalucia@elplural.com

El jesuita Masiá vuelve a criticar a los obispos por intentar "detentar el monopolio de la moral"

 elPlural.com El jesuita Masiá vuelve a criticar a los obispos por intentar "detentar el monopolio de la moral" "Sin tomar en serio la anticoncepción no es creíble oponerse al aborto" V.V. No todas las voces dentro de la Iglesia española muestran el mismo tono al referirse al anteproyecto de ley para modificar la normativa sobre el aborto. La Conferencia Episcopal emitió recientemente un durísimo manifiesto en contra de esta práctica, pero el jesuita y profesor de Bioética en la Universidad de Santo Tomás de Osaka (Japón) Juan Masiá les recuerda que, igual que “ningún Gobierno tiene derecho a arrogarse el monopolio de la democracia”, tampoco “ninguna iglesia o confesión tiene derecho a detentar el monopolio de la moral". En este debate, afirma, se debería “apostar por una mayoría éticamente serena, capaz de independizarse de las patologías extremistas de sus respectivos partidos e iglesias”. Noticias relacionadas"Ningún católico coherente con su fe podrá apoyarla con su voto" Curas de Madrid critican la “involución” de la jerarquía católica Teológos y curas de base critican a la jerarquía católica El jesuita Masiá: “La sexualidad es una piscina en la que, aunque no cubra el agua, la Iglesia... Cañizares proclama que el abuso a menores no es tan malo como el aborto "El crimen del aborto ensombrece la historia de la humanidad" Cristianos de base piden a Rouco que no se haga "bandera política ni religiosa" del aborto Para el jesuita, la Iglesia no puede “imponer” sus ideas en contra del aborto “saltando por encima de las reglas constitucionalmente consensuadas por la comunidad política”. “Todos pueden proponer, sin imponer. Todos pueden cuestionar, pero sin condenar”, subraya en un artículo de opinión publicado en El País. Y es que Juan Masiá no encuentra adecuada la reacción encendida de la Iglesia contra esta nueva normativa, ya que, a su juicio, “en una sociedad sanamente plural, laica y democrática, no tiene sentido que un determinado grupo cultural o religioso se erija en portavoz exclusivo de la moral ante la opinión pública”. "Tomar en serio la contracepción" Además, este decálogo hace hincapié en que para reducir el número de abortos hay que “tomar en serio la contracepción”. Pese a que la Iglesia católica se muestra abiertamente en contra del preservativo y del resto de métodos anticonceptivos, Masiá afirma que es fundamental “fomentar la educación sexual” y “enseñar el uso eficaz de recursos anticonceptivos” responsabilizando también a los varones “sin que la carga del control recaiga solo en la mujer”. “Sin tomar en serio la anticoncepción no hay credibilidad para oponerse al aborto”, advierte el jesuita. Excepciones y situaciones dramáticas Por otra parte, el profesor de Bioética señala la importancia de “dejar margen para excepciones” aunque no se apruebe la práctica del aborto, y “reconocer lo trágico” de ciertas situaciones “dramáticas”, como es el caso de embarazos en adolescentes que ha sido víctimas de abusos, por ejemplo. Masiá también apuesta por no “ideologizar el debate” y evitar “arrojarse mutuamente a la cabeza etiquetas descalificadoras ni excomuniones anacrónicas”.