EL PETO DE LA FI DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

HISTÒRIA D'UNA ICONA ALS ESTATS UNITS

El petó de Times Square

Mor als 91 la infermera de la famosa fotografia de la celebració del final de la segona guerra mundial a Manhattan La dona es va donar a conèixer anys després

A la vida hi ha petons que són difícils d'oblidar i altres que directament es guarden per sempre al disc dur de la memòria: el que et roben en l'adolescència, el d'un primer amor, el del dia del teu casament o el primer que et fa un fill. Durant anys Hollywood s'ha encarregat de regalar-nos petons de pel·lícula per al record, com el que es van fer Humphrey Bogart i Ingrid Bergman a Casablanca, o el de Burt Lancaster i Deborah Kerr a la platja a D'aquí a l'eternitat. És difícil oblidar també el d'Audrey Hepburn i George Peppard al final d'Esmorzar amb diamants, o el que li va robar Clark Gable a Vivian Leigh a Allò que el vent s'endugué.

També per al record el que va fotografiar Alfred Eisenstaedt el 1945 a la plaça de Times Square (Nova York) el dia de la victòria al final de la segona guerra mundial.

La protagonista femenina, la infermera Edith Shain, va morir diumenge a Los Angeles als 91 anys. «Aquell dia em vaig deixar anar», havia explicat alguna vegada Shain, que llavors tenia 26 anys i treballava al Doctor's Hospital de Staten Island quan va sentir per ràdio que els japonesos s'havien rendit. Hores després s'unia a les celebracions espontànies d'aquella tarda del 14 d'agost de 1945 a cada racó de Manhattan. Va ser llavors quan Eisenstaedt va immortalitzar per sempre el petó espontani que li va fer un mariner ben plantat a Times Square. «Em va agafar per la cintura, vaig tancar els ulls i vaig deixar que em besés perquè havia estat a la guerra lluitant per mi, per tots nosaltres», va explicar anys després.

La fotografia va ser portada de la revista Life, i es va convertir en una icona de l'alegria pel final de la guerra. La identitat dels protagonistes va ser un enigma i van passar gairebé tres dècades fins que Edith va decidir abandonar l'anonimat.

A finals dels 70 va contactar amb el fotògraf per dir-li que ella era la dona de la fotografia. A partir de llavors, Shain va ser convidada en nombrosos esdeveniments relacionats amb homenatges a les Forces Armades i als soldats caiguts en combat.

El mariner, encara que han aparegut desenes d'octogenaris que asseguren ser l'home protagonista del petó, avui, gairebé 65 anys després, encara no se'n sap la identitat. Si ella en coneixia el nom tampoc ho sabrem perquè el secret se l'ha emportat a la tomba. «Mai vaig imaginar que això acabaria així», va dir en una entrevista fa anys. «D'haver-ho sabut li hauria preguntat el nom i el telèfon». No ho va fer i mai més en va saber res. L'ombra del dubte es va instal·lar durant anys i Eisenstaedt va arribar a ser acusat d'haver trucat la foto, però ell ho va negar sempre i en més d'una ocasió va explicar que aquella tarda era a la cèntrica plaça per fotografiar la felicitat dels novaiorquesos pel final de la guerra. Fins i tot hi ha una instantània de la mateixa escena presa des d'un altre angle per Victor Jorgensen, un fotoperiodista de l'Armada que passava per allà aquella tarda i que dies després va veure el seu treball publicat a The New York Times.

ALFREDO DI STEFANO AL CAMP DEL PALAFRUGELL

ALFREDO DI STEFANO JUGA EL SEU PRIMER PARTIT A ESPANYA EN EL CAMP DEL PALAFRUGELL

Molta gen sap que Di Stefano, el gran jugador de fútbol argentí, habia de fitxar pel Barça però poca coneix que el primer partit que juga a Espanya ho fa en el vell camp del "Casal Popular " de Palafrugell.

Efectivament el primer partit que Alfredo Di Stefano va jugar a Espanya, va disputar-lo a Palafrugell i defensant la samarreta del club baixempordanès. Era el 19 de juliol de 1953, per la Festa Major del municipi. S'havia programat un amistós entre el Palafrugell i el Barça i amb l'equip blaugrana va viatjar un Di Stefano que va acabar jugant al Madrid. L'argentí va jugar amb el Palafrugell aquell partit d'entrenament enmig d'un gran ambient al camp.

(*) A la foto de dalt Di Stefano amb el campanar inacabat de fons

QUICO SABATÉ: L' ENEMIC Nº 1 DEL RÈGIM. SETGE AL MAS CLARÀ DE LA MOTA

ATEMPTAT CONTRA EN QUINTELA

Une de les rares fotos que es
conserven d' en Quintela

Es el dia 2 de març del 1949. Falten cinc minuts per a les dues de la tarda i el cotxe del "jefe" de la brigada político-social de Via Laietana, l'Eduardo Quintela Bóveda, enfila el barceloní carrer de la Marina en sentit de pujada.
Entre els carrers Mallorca i Provença, des de fa poca estona, s'hi troben estacionats dos automòbils: En una vora de carrer una camioneta i a l'altre, uns 20 metres més endarrere i en sentit de baixada, un turisme de la marca Fiat. Un home vestit amb "mono" blau intenta arranjar una avaria de la camioneta, és en Francesc Sabaté Llopart, L'ENEMIC NÚMERO 1 DEL RÈGIM, que l'anomena "EL QUICO".
Assegut al volant de la camioneta hi ha en Carles Vidal Pasanau i al seu costat en Josep Sabate Llopart, germà gran d'en Quico.
En Quico, malgrat que aparenta estar totalment absort en el seu treball d'improvisat mecànic. observa de reüll com a uns 50 metres un home ben vestit -en Mariano Aguayo Morán- es treu el barret. És el gest que fa estona espera, el moment que fa anys somia. D'una brincada es planta al bell mig del carrer i amb les cames flexionades i la Thomson ben tibada a la cintura buida el carregador contra el cotxe que li ve al damunt. El parabrises salta fet mil trossos i el cotxe es deté com per art d'encanteri. Per les seves portes surten dos homes que miren de fugir, però en aquest mateix instant, avança el Fiat conduït per en Simón Gracia Fleringan. Les metralletes dels altres dos ocupants, en Josep López Penedo i en Wenceslao Jiménez Orive, escupen a mort. Els dos homes resulten abatuts i cauen estesos sobre l'asfalt.
En Quico s'incorpora, s'hi acosta i mira, però entre aquelles cares no hi troba la que busca. Un gest de desesperació li desdibuixa la cara.
En lloc d'en Quintela amb el seu escorta, els passatgers són dos capitostos de la Falange: Manuel Piñol Ballester, secretari del Frente de Juventudes i José Tella Bavoy, cap d'esports de la mateixa organització. El primer i el seu xofer, Antonio Norte Juárez, són dos cadàvers, el segon està lleument ferit.

La "mala nova" corre de pressa i arriba aviat a Via Laietana. En Quintela no s'ho acaba de creure però comprèn perfectament que avui ha tornat a néixer; crida i ronca per les dependències de la comissaria, dóna cops de puny damunt la taula i puntades de peu a les cadires; se'l veu irritat i furiós com mai no se l'havia vist i decideix posar preu al cap d'en Quico, l'home que tantes vegades l'ha cobert de ridícul.
D'ençà d'avui en Quintela es passa els dies i les nits menjant "bocadillos" i fumant "purus" a la comissaria mentre espera la noticia de la captura d'en Sabaté. Prohibeix la circulació de vehicles i persones a menys de 50 metres de l'edifici, ordena vigilància permanent a les clavegueres properes a les dependències; grups de fins a sis o set "grisos" patrullen pels carrers de Barcelona tot identificant i marejant a pacífics vianants, però de moment tots els esforços esmerçats són inútils.
En aquesta Barcelona de les darreries dels quaranta, uns diuen "tenerlo todo atado y bien atado, ya llevamos díez años de paz". però altres veuen en la realitat quelcom ben diferent.
Els últim dies d'en Quico, com veurem més endavant, transcorreran en part molt a prop de Girona, en el Mas Clarà de la Mota, en el quals molts veïns s'hi veuran involuntàriament i directament implicats. En Quintela i el seu gos Blood Hound - caçador de sang- tampoc no hi faltaran.

Infantesa a l'Hospitalet

En Francesc Sabaté i Llopart neix el dia 30 de març de l'any 1915 en el número 24 de l'agrícola barri de Muntanya de l'Hospitalet de Llobregat, avui Hostafranchs, fill de la Madrona Llopart i Batlle i d'en Manuel Sabaté i Escoda. És el segon de cinc germans. Primer va néixer en Josep -abatut per les bales de la policia al carrer de Trafalgar. (Barcelona)- després d'ell ho farà en Manuel -assassinat al camp de La Bota pel règim d'en Franco; no havia fet mai res, de petit volia ser torero però es deia Sabaté, un cognom de malefici-, la Maria i en Joan, que encara resta amb vida. Aquests dos últims mai no s'implicaran en les activitats dels seus germans més grans.
Quan neix en Quico, l'Hospitalet compta amb un cens aproximat d'onze mil habitants. La família viu en una mena de "paller" propietat dels Buxeres, que juntament amb els de "La Casa España', "Grandes de España', són propietaris de mig Hospitalet. El pare d'en Quico, segons en Francesc Pedra, vell militant confederal i probablement l'única persona amb vida de l'Hospitalet que el va conèixer en aquells temps, era un guarda rural de la marina, alt, amb grans bigotis i grossa veu, amb una presència física que imposava respecte.
La Madrona, la clàssica dona de l'època, abnegada i feinera, rexonxoneta i riallera, dedicada a la cura de la llar i de la família. A l'Hospitalet eren apreciats per tothom.
Durant la infantesa d'en Quico, els camps de conreu de l'Hospitalet desapareixen i són substituïts per enormes fàbriques. A Europa acaba d'esclatar la Gran Guerra -Primera Guerra Mundial- i Espanya, que és neutral, es dedica a produir intensament. Les mines del nord, forçant al màxim la maquinària, proveeixen les fàbriques de mineral, i a les fàbriques s'implanten per primera vegada en la història els tres torns de treball. La construcció del metro i l'Exposició Universal resultaran factors econòmics desencadenants d'una demanda de mà d'obra immigrada de pobles i llogarets de Catalunya; primer només de Catalunya, més tard vindran "els murcianos". procedents de la província que els hi dóna el nom. Per simpatia també s’anomenaran així a tots els que, vinguts d'altres províncies, empren el "zezeo" en la seva parla. . Com veiem, l'expansió demogràfica de l'Hospitalet s'esdevé inaturable. Els propietaris de les fàbriques -els Vilomara, els Todà, els Godó, els Oliveras- viuen en cèntriques cases modernistes. Els Buxeres, en un magnífic palauet de l'avui avinguda Josep Tarradellas. Dins del jardí tancat del palauet s'hi pot veure un nen descalç de raça negra que corre amunt i avall. Els Buxeres el varen portar de les plantacions de Guinea i gaudeixen exhibint-lo com una mena de "mascota exòtica". Els nens i nenes, al sortir del col·legi, el van a veure i el criden: "negrítu, negritu...".
Per començar a entendre les circumstàncies que envoltaren la infantesa d'en Quico i dels hospitalencs d'aquells temps, cal primer fer una ullada a les condicions de vida (educació, treball, model d'economia, règim de tinença, etc.) dels primers anys del segle passat, de les quals ací només n'hem esbossat unes quantes pinzellades.
Però en Quico ja és un nen inquiet, dels que tal vegada avui s'anomenarien "hiperactius”, i ben aviat dóna mostres de no suportar la injustícia, sobretot la social. A les ninetes dels seus ulls, grans, negres i profunds, s'hi gravaran per sempre més moltes de les coses que ja des de tan petit percep i entén.
El seu pare, aconsellat per un amic, opta a un lloc de treball de la Guàrdia Urbana de l'Hospitalet. Després d'aprendre a llegir i escriure amb un llum de carbur que li deixen i una "cartilla" escolar del seu fill gran -l'administració no pot contractar analfabets- aconsegueix la feina. La família va creixent i a partir de l'esdeveniment de la Segona República es trasllada a viure en una casa del carrer del Xipreret que el seu pare i el seu oncle han edificat amb dures penes i treballs -encara avui s'hi poden percebre les restes, que no es corresponen amb la casa que algun llibre publica-.
En Quico "va a estudi" amb el Sr. Miquel Romeu i Mumany, tal i com es pot comprovar en una llista de matrícula de l'any 1924, però ben aviat aquest aconsella i aconsegueix del seu pare que, amb l'ajut d'una recomanació de l'Ajuntament, l'interni a l'asil Duran quan només té set anys.. L'Hospitalenc Josep Bonastre comentava que quan de petit es trobava amb en Quico pel carrer, feina a córrer o a amagar-se, ja que sempre li furtava alguna joguina o l'entrepà.

Internament a l'asil Duran

L'asil Duran, creat pel "mecenas' Toribio Duran i ubicat a la parròquia de Santa Maria de Gràcia -més endavant es traslladarà al carrer Vilana de Sarrià, a on avui i ha la clínica Teknon-, no és en realitat un reformatori tal i com pensen els seus pares, sinó més aviat una presó -segons els seus estatuts fundacionals acollirà a "pillets, trinxeraires i íncorregibles"..
El dia 23 de gener de l'any 1978 esclataran dues bombes a Barcelona sense causar víctimes: Una a la presó Model i l'altra a l'asil Duran, amb la qual, els autors, sembla ser que dirigiren els trets cap a dos centres penitenciaris sense distinció de matisos.
Un escriptor anomenat Michel del Castillo, en el seu llibre autobiogràfic Tanguy, despatxa així les memòries del seu pas per l'asil: "teníamos hambre, comíamos càscaras de naranja, de mandarina e incluso de plàtano; se nos pegaba, hacíamos como castigo la noria, como si fuéramos asnos alrededor del patio, los hermanos del asilo (de l'ordre de San Pedro ad Víncula) nos daban punta-piés y puñetazos en las duchas”. En termes semblants s'expressa en Mariano Rodríguez Vàzquez (més conegut com a Marianet), que també va passar per allà " ¡A todos, edifícío, sacerdotes y alumnos! iUn lugar siniestro! iPedazo de invertidos, corruptos y pelotas!".
En Quico no suporta l'internament i, amb l'ajut del seu germà gran Josep, aconsegueix saltar la tanca i escapolir-se. Promet als seus pares que es "portarà bé", malgrat que ell no entén el que vol dir exactament això de "portar-se bé", però advertint-los que si el tornen a tancar en el reformatori es tornarà a escapar i ja no el veuran mai més.
En Quico torna a l'escola del Sr. Miquelet, però ben aviat l’abandonarà. De dies gamba pels camps i platges de l'Hospitalet, pels seus llòbrecs carrerons, s'aprèn de memòria tota la seva intricada geografía -conèixer-la pam a pam li salvarà moltes vegades la vida en les seves topades amb la policia-. Cap al tard dels dies espera a en Roger(1) que plega de treballar d'una bòbila.
Tots dos van a la platja del Prat i en Quico escolta amb molta atenció les explicacions del seu amic i mestre: el nom de les estrelles, dels moluscs, li parla d'en Gorki, de la vaga de “La Canadenca”(2) -febrer-març del 1919-, li xiula La Pastoral... i així fíns que surt la lluna que s'apleguen cap a llurs cases.

      Als onze anys entra d'aprenent de lampista a la llauneria d'en Josep Charles Vilagrasa; al carrer Prat de la Riba,  a on serà molt apreciat.

La família Charles davant llauneria
on de petit habia treballat el Quico

Seduït per l’exemple del seu germà gran, en Josep comença a freqüentar el local de les Joventuts Llibertà-ries de la CNT-FAI,  situat en el popular "co-ro" del carrer Baró de Maldà fins esdevenir un actiu militant anarco-sindicalista.

S'integra al grup "Los Novatos" i amb ells intervé directament en els fets revolucionaris del desembre de 1933, que duraren tres o quatre dies durant els quals s'intenta l'assalt a l'ajunta-ment i que mantindran la ciutat en peu de guerra. El dia 19 de juliol de 1936, liderats per en Buenaventura Durruti, en Paco i en Domingo Ascaso i en Juan Garcia Oliver, "Los Novatos" ajudaran activament a controlar la rebel·lió militar de Barcelona, que no prosperà. Per donar una idea de la llegenda d'invencible i perillós que l'aureolava, recordarem un cas paradigmàtic. Un matí atracà l'agència de l'Hospitalet del Banc Central, situada al carrer Prat de la Riba -aleshores Generalísimo- cantonada amb la Rambla, i enmig de l'atracament preguntà pel director, en Josep Corominas i Colet, amb qui d'infant havia jugat, i en veure que no hi era demanà que li donessin records del seu amic en Quico. El detall curiós és que en el precís moment d'entrar al banc fou reconegut per algú que passava pel carrer i que, d'una correguda, es presentà a la caserna de la Guàrdia Civil del carrer Rossend Arus per avisar-los del que passava. Ràpidament, uns membres d'aquell cos agafaren les armes i sortiren disparats. Ara bé, en lloc d'emprendre el camí correcte, pel carrer Major, trencaren pel del Baró de Maldà i es dirigiren cap al Banc Hispano-Americà. Quan el qui havia donat l'avís s'adonà de l'error i els advertí, un guàrdia civil li respongué: " Usted ocúpese de sus asuntos que nosotros en estos casos ya sabemos perfectamente lo que tenemos que hacer". Després de transcórrer una bona estona i de comprovar a consciència que allí, com calia esperar, no hi passava res de res, anaren cap al lloc del delicte. Quan hi arribaren, naturalment, en Quico ja feia estona que s'havia esfumat -no sense, abans, haver-se entretingut a saludar la gent de Can Charles.

Foto d' en Quico quan marxa a com-
batre al front d' Aragò

 El dia 27 d'agost de 1936, en Quico marxa al front d'Aragó amb la columna "Los Aguiluchos", comandada per Joan Garcia Oliver. En plena batalla de Teruel, el comissari comunista Ariño li encomana encapçalar una missió suïcida i forassenyada en mig d'una impressionant tempesta de neu i vent a on patiren un vuitanta per cent de baixes –tàctica sovint emprada pels comunistes per treure's del d’amunt els confederals que feien nosa-. En Quico no li ho perdona i li "passa els taps". Retorna a Barcelona per escapar d'un afusellament segur, però al poc temps és detingut per membres del SIM -servei d'informació militar- que el traslladen a una "checa" -comissaria comunista- de Sants. Després de ser víctima d'un parany, patirà la pallissa més gran de la seva vida. Quatre agents del SIM es tornen per picar-lo durant més d'una hora seguida i ingressa a la presó Model vomitant coàguls de sang.
En acabar la guerra, després de la batalla del Montsec, creua els Pirineus per Puigcerdà i és internat al camp de concentració de Vernet d'Ariège.
A partir de l'any 1943 comencen les seves incursions a l'interior (Espanya) com a guerriller antifranquista -maquis-(3).
Els diners procedents de les "expropiacions" que realitza sempre són entregats a familiars de presoners polítics i gent necessitada -sobretot per pagar advocats que els evitin la presó- i els comptes són rendits a l'organització confederal. Mai no es queda ni un cèntim en benefici propi. La seva companya, Leonor, es guanya la vida fregant cases a França i les seves filles, la Paquita, a qui en Quico anomena "Brisa" i l'Alba, de ben jovenetes hauran d'ajudar la seva mare en les tasques de la llar i a tenir cura de la granja Caseneuve Loubette de Costoja del Vallespir.(4)
A França, en Quico es guanya la vida fent de lampista i de muntador de calefaccions i les accions les empren els dies de lleure.

Període de màxima activitat guerrillera

El període comprès entre el 1945 i el 1950 és el de més activitat de la guerrilla antifranquista

Quico amb el morter cassolà

-especialment l'any 1949-..

 La guerilla va crear vertaders problemes al govern feixista. D'entre moltes accions dutes a terme per en Sabaté en destacarem dues: una l'any 1955  quan, amb motiu d'una visita d'en Franco a Barcelona i servint-se d'un morter  casolà  que ell mateix havia fabricat,  va distribuir fulls des d'un taxi amb sostre corredís. Al taxista li va fer creure que els fulls de color eren "para dar la bíenvenida al Caudillo". L'altra acció que esmentarem aquí és una "expropiació" a l'empresa Cubiertas v Tejados, d'on s'endugué prop d'un milió de pessetes. Els fets varen tenir lloc el 22 de desembre de 1956, dia en què l'empresa es disposava a pagar –doble- als treballadors. El retorn a França fou molt accidentat, ja que per imprudència de l'Àngel Marques Urdid aquest fou a parar als calabossos de Via Laietana i de l'altre "soci', l'Amadeo Ramon Valledor (a) “el asturiano”, en Sabaté no se'n fiava. Aleshores recorregué a una seva amiga -a qui per desig d'ella anomenem Maria i sortosament avui encara amb vida- perquè l'ajudés a "controlar" l'Amadeo en el viatge de retorn a França. Després de molts precs d'en Sabaté, la Maria. que es trobava a Barcelona recuperant-se d'una intervenció del Dr. Josep Maria Gil Vernet, acceptà acompanyar-lo bon i coneixent la duresa del viatge que emprenia. Prop de Santa Coloma de Farners, perderen l'Amadeo de vista quan intentava fugir amb els diners, però l'audàcia d'en Sabaté féu possible poder-lo atrapar. Finalment arribaren a França sense més novetats.

Encalçament en el Mas Clarà de la Mota

El dia 28 de desembre de 1959, l'Alejandro Tiburcio, propietari d’un petit hotel a Perpinyà, acompanya a en Quico amb el seu cotxe flns Amélie-les-Bains. Des d'allà, en Quico camina fíns a Montalbà-d'Amélie, on es troba amb els que seran els seus companys de viatge: el seu lloctinent, en Francisco Conesa Alcaraz, en Rogeli Madrigal Torres, l'Antoni Miracle Guitart i el més petit de tots, en Martín Ruiz Montoya, de tot just 20 anys. El dia 31 de desembre, la Guàrdia Civil els "pista" en el casot de Falgars, prop de la Mare de Déu del Mont, on tenen la primera topada.  

El mas Clarà de la Mota cap els anys 70

Can Verdera (avui ja derruïda)

 

 El diumenge dia 3 de gener de 1960, arriben al Mas Clarà de la Mota,   que aleshores habitava en Joan Sala i la seva muller, la Balbina Alonso, ambdós enterrats en el cementiri de Sant Julià. El grup, després d'agafar en Joan com a hostatge, demana a la Balbina que s'apropi a una casa veïna (can Ramon) per comprar menjar, però la compra desproporcionada per a només dues persones, aixeca les sospites d'un altre veí que en aquell moment es trobava a la casa. El veí corre a avisar la parella reforçada de la Guàrdia Civil que fa vigilància al Mas Verdera, i aquesta dóna un "parte" escrit a l'alcalde de Palol de Revardit perquè amb la seva Gutzzi vagi a notificar els fets a la caserna de Girona. Primer pujaran de Girona un grup de 20 guàrdies capitanejats per en José Blázquez Pedraza, que s'afegiran als sis guàrdies de la caserna de Sarrià. Per Sant Gregori pujarà el tinent Fuentes amb catorze homes més. A les cinc de la tarda arriba a la Mota en Rodrigo Gayet Girbal, tinent coronel cap de la 131 Comandància, que pren el comandament de l'operació. En Quintela, ja vell i retirat a Galícia, també se n’assabenta i als vols de les sis de la tarda, ningú no sap com ha vingut, es planta al Mas Verdera  amb el seu gos "cazador de sangre". una bestiola nerviosa i grossa com un vedell, diuen testimonis presencials que ho recorden. El Mas Verdera i “Can Prades” -des d'on es veu el Mas Clarà-, es troben situats més amunt del Mas Clarà, a uns 20 minuts en direcció a la parròquia de la Mota. A les set de la tarda. el Mas Clarà ja es troba envoltat per més de 300 guàrdies civils vinguts d'arreu de Catalunya. El crepitar de les armes se sent des de tots els pobles veïns i la ranera de la metralleta Thomson d'en Sabaté encara avui és recordada. Quan la lluna tomba la muntanya de Vacamorta, en Quico deslliga les dues vaques i un vedell que hi ha a la cort i, amagat darrere d'elles, malgrat estar ferit, intenta una desesperada fugida. Arrossegant-se sobre els seus colzes, avançant centímetre a centímetre, sent com una veu fluixa i ronca avança cap a la casa tot dient: "No disparen, soy el teniente, no disparen, soy el teniente". Efectivament, és el tinent Francisco de Fuentes Fuentes y Castilla-Portugal.  

El tinent Fuentes ocupà l' end3mà
 primeres pàgines dels diaris

En Sabaté, amb ulls que hi veuen de nit, d'un tret el deixa estès a terra i creua els tres cordons que l’encerclen tot repetint ell el mateix.
 D'entre els assetjants, destaca una veu furiosa que sobresurt de la resta: ¡Estoy hasta los cojones de este cabrón, traédmelo vívo o muerto, lo quiero vívo o muerto!". És la veu d'un enfurismat Quintela a qui en Sabaté se li ha tornat a escapar. En Quintela fa olorar al seu gos un mocador tacat amb sang d'en Sabater, el gos li troba el rastre, però ben aviat el perd. En Quico no oblida mai portar un pot de pebre a la motxilla per fer perdre el rastre als gossos que volen ser massa espavilats. El dia 5, en Quico, exhaust i enfebrat pel dolor de les ferides, segresta el tren correu 1.104 a Fornells de la Selva. Fa pocs dies que en Quim Puig, fogoner de la tractora de fuel "Mikado" ens recordava aquests fets. En Quico l'apunta amb el seu "Colt" i li demana que el porti fins a Barcelona, però en Quim li fa veure que això és impossible, ja que a Maçanet han de canviar la màquina tractora per una d'elèctrica. A l'entroncament repeteix l'operació i puja a la màquina que condueix en Josep Saladrigas. A Sant Celoni baixa i ben aviat les bales del sometent posaran fi a una vida plena d'idealisme, acció, llegenda, misteri...

El cos sense vida d'en Quico al terra del carrer Santa Tecla de Sant Celoni.
Fou abatut per les bales del cabo-sometent Abel Rocha Sanz.
El cap l'hi fou destroçat per una ràfega a boca de canó que disparà
 el falangista notori i ex-legionari Pepito Sibina Moruny
A l'angle superior esquerra s' observa la metralleta Thomson que portaba.

Encara avui, moltes dones que ronden la seixantena recorden com les seves mares els advertien: "Nenes torneu aviat a casa que han vist en Sabaté per les muntanyes!".
Aquesta fuita tan inversemblant, tan cinematogràfica, diria, ha inspirat moltes pel·lícules, dues d'elles més conegudes: "Behold a Pale Horse", dirigida per Fred Zinnemman -que també dirigí "Solo ante el Peligro" -amb Gregory Peck i Omar Shariff- i "Metralleta Stein", dirigida per J.A. de la Loma, amb John Saxon, Blanca Estrada i Paco Rabal. La primera, traduïda com "Y llegó el dia de la venganza", fou prohibida a Espanya per en Manuel Fraga Iribarne i no es va poder exhibir fins entrada la democràcia. A la Colúmbia Pictures, que en fou la productora, li causà importants pèrdues econòmiques.

Vull aprofitar aquest espai per donar les gràcies a tants testimonis presencials dels fets que m'han ajudat en la recerca. També als següents establiments, que han donat suport econòmic al projecte: "El Celler de l'Adroher", de Canet d'Adri; "Can Mià", de Palol de Revardit; "L'Espelma", de Salt; "L'Estrall", de Banyoles, i l'Hotel "La República", de Palol. La col·laboració de l'empresa Immobiliària y Proyectos, encarregada de la rehabilitació de les masies de la Mota, i la guia i companyia de l'amic "Siset" i de la seva encantadora muller, la Nati, han sigut molt importants.

CRIDES

(1) Mestre racionalista de l’escola de Ferrer i Guardia fins que l’escola moderna es prohibida pel governador civil Severiano Martínez Anido, instaurador de la trista llei de fugues. (1.1) Quan retorna l’Escola Moderna en Roger es substituït per en Josep Xena Torrent, també mestre racionalista i fill de Cassà de la Selva (Girona).

(1.1) Aquesta llei és molt probable que el dia 4 de gener de 1960 fos aplicada, després de rendir-se i sortir picant de mans, als qua-tre guerrillers que acompanyaven en Quico en el que fou el seu últim viatge a Espanya. Això seria, tal i com apunta l’Agustí Pons en un article titulat “Sabaté,Quico”, publicat al diari Avui el 5-1-1990, per evitar un Consell de Guerra poc oportú de cara a l’imatge europea del regim. L’Agustí Pons també feu un reportatge sobre “El último viaje de Quico Sabaté” en “Nueva Historia” número 20, setembre de 1978.

(2) “La Canadenca”, nom popular amb que es coneixia a la Barcelona Tractions. Era on encara avui resten dempeus les tres xemeneies del Paral·lel i actuals oficines de FECSA-ENDESA. Més endavant serà adquirida per en Joan March mitjançant una obscura compra d’obligacions primer i posterior canvi per accions.

(3) A diferencia dels partits marxistes, que no han situat ningú especialment rellevant dins de la història de la lluita armada contra el règim, la CNT-FAI ha situat quatre guerrillers Maquizards: en Ramon Vila Capdevila, “Caracremada”, en José Lluís Facerias, “Face”, en Marcel·lí Massana Bancells, “Panxo”, i en Francesc Sabaté i Llopart, “Quico”.

(4) Carta familiar d’en Sabaté. La va escriure el dia 15 d’abril de 1949 i anava dirigida a la seva companya Leonor Castells Martí, però en un enfrontament amb el 32 Batalló de Muntanya, a la carretera de Ribes a Puigcerdà, la va perdre i no va arribar a la seva destinatària. (sic)

Mi querida y estimada compañera y cariñosas hijas Paquita y Alba.
Mi alegría será que al recibir esta carta os encontréis bien de salud y contentas de recibir mi cariñosa carta.
Yo me encuentro muy bien por la presente.
Leonor, seguramente que esta carta te causará alegría al saber noticias mías, pero también te causará tristeza al saber que mi viaje se retardará unos días y que no podremos estar juntos hasta que las cosas que tengo que dar solución no estén solventadas. Seguramente que tú, Leonor, ya estarás enterada de la desgracia que tuvimos. Yo no quería comunicarte nada, porque creía poder venir y decirte en persona lo ocurrido, pero las circunstancias no me permiten moverme, ya que muchos trabajos dependen de mí.
Leonor mía, no sufras, que estoy bien, y ten confianza conmigo. Tú me conoces y sabes que he pasado muchos peligros y de ellos me he salido.
Nuestro amigo querido López tuvo la desgracia de caer herido en manos de la criminal policía. Está gravemente herido en el hospital, pero va mejorando, y éstas y otras más son motivo de no poder venir a veros, ya para mí, como para vosotros, sería una alegría.
Pero por encima de nuestra alegría está la pena y la tristeza de las familias y de nuestros amigos, pues como te digo, mi hermano y López se encontraron juntos en una casa que la policía los sorprendió de noche y se tuvieron que abrir camino con las armas en la mano, y mi hermano resultó herido, pero con mucha fatiga se pudo salvar y hoy se encuentra mejor, y en este momento seguramente en Francia, ya que tiene que estar en manos de médicos. Después de la desgracia aun tenemos esperanzas, y López hará cuanto pueda para que sus queridas hijas no se queden sin un padre que cuide de ellas. Leonor mía, nuestro sufrimiento no significa nada por lo que sufren hoy muchas familias que se encuentran en las cárceles o en la Jefatura. Nuestra actuación ha sido admirada y responsable.
Leonor, debes tranquilizarte mucho y cuidarte mucho, y las niñas que no tengan que sufrir, que de nada serviría a mí al saber que estáis enfermos.
No te preocupes, no te canses en el trabajo en casa. Tú sabes que para mí la mayor ilusión y la mayor fuerza moral es saber que vosotras estáis bien.
Leonor, la lucha cada día me ha traído más compromisos morales y no puedo deshacerme de ella, como yo quisiera, para poder haceros más felices y daros más tranquilidad. Leonor, tú sabes que, aparte de las ideas y de la lucha sois vosotras, y haría cualquier cosa para veros felices y contentas.
Espero que en casa habrá alguien para ayudarte, pues en tus cartas no me dices nada, pues espero que todo marche bien.
De tu hermano no te preocupes, se hace lo que se puede y no le falta nada. Pero para salir no sé si podrá, porque le acusan de colaborar conmigo y con eso hay bastante, pero haremos cuanto podamos.
Sobre todo Leonor, no te preocupes, no sufras, estarás tranquila, que para mí será lo mejor, para luchar contra el sufrimiento moral y el enemigo del pueblo.
Darás muchos recuerdos a mis amigos, que espero no te habrán molestado más.
Paquita y Alba, hijitas mías. Hace mucho tiempo que papá no ha venido a veros, para saber lo grande que estaréis y besaros mucho, y jugar con vosotras, pero papá vendrá pronto y piensa mucho con vosotras.
Brisa, espero que serás muy aplicada y muy buena, obediente con mamá, y tú Alba, serás muy grandecita y serás buena como siempre. Vuestro papá, aunque está muy lejos de vosotras, piensa mucho con vosotras y sufre como hoy vosotras no podéis comprender.
Brisa, espero que ayudarás a mamá y me escribas, y si las cabras han tenido cabritos, y cuídate bien de que las gallinas no entren en el huerto. Papá, cuando venga, os llevará alguna cosa para haceros olvidar la pena que tenéis al no tener a papá a vuestro lado y os dará muchos besos.
Leonor, compañera mía, muchos ánimos que pienso mucho con vosotras y no os olvido.
Recibe de tu compañero que te quiere y no te olvida, tú y mis queridas hijas recibir muchos besos y abrazos de vuestro papá que no os olvida un momento. No me escribáis en casa de Enriqueta, porque la casa está en peligro, y tú cuando escribas no pongas remitente. La dirección que debes escribir es ésta: Miguel Margarit. Calle Sol, número 95. Castellbisbal (Barcelona).
Nota: Leonor, te mandé 2.025 pesetas y ahora te mando 10.000 por conducto del “Cotate”. Escríbeme pronto.

* Transcrita del libro de “Els Quaderns de la Revista de Girona”. Núm. 36, Serie: Guies núm. 16, Marzo 1.992, autor: Josep Clara Resplandis.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:
PILAR EYRE. "Quico Sabaté, el último guerrillero".
ANTONIO TÉLLEZ SOLÀ. "Sabaté, Guerrilla urbana en España (1945-1960)".
JOSEP CLARA RESPLANDIS. "Els maquis". Revista de la Diputació.
JUAN GARCIA OLIVER. "El eco de los passos".
FRANCESC MARCÉ. "Hospitalencs d’ahir".
FERRAN SÀNCHEZ AGUSTI. "Maquis a Catalunya".
DOLORS MARIN SILVESTRE. "Clandestinos".
ANTONIO TELLEZ SOLÁ. "Facerias"
DIARIS i REVISTES:  "Los Sitios de Gerona", La Vanguardia española, El Caso, La Gaceta ilustrada,
ARXIUS: Arxiu Històric de Girona -
REGISTRES CIVILS i AJUNTAMENTS: Sant Julià de Ramis, Palol de Revardit, Girona. Sant Celoni.

JOSEP. TERRADES 
www. masclara.org

RECOMANO VEURE "ELS MAQUIS A CATALUNYA: QUICO SABATÉ"



ALBERTO PUIG PALAU - EL TIO ALBERTO de Joan Manuel Serrat

Extraído del web http://www.esferallibres.com/pdfs/primero_tio_alberto.pdf

Nacido en Barcelona el 31 de enero de 1908, Alberto Puig Palau era el quinto hijo de un fabricante de tejidos de seda de Reus. Su vocación de juventud fue estudiar Medicina, pero tuvo que dejarlo en el primer curso de carrera por la presión de su padre, que deseaba encaminarlo hacia la gestión de la empresa familiar. Siempre lamentó no haber mantenido el camino personal de la vocación médica, sin desdecirse por ello de los beneficios que le representó el ejercicio de la condición de hijo de empresario boyante. Así pues, se matriculó en Ingeniería Industrial, luego en Derecho y en el seminario de filosofía de la Universidad de Barcelona, con escasa perseverancia académica. Su destino estaba ligado a heredar la dirección y el rendimiento de la empresa paterna. El intento de nadar contra corriente fue efímero, una tímida desviación de juventud pronto reconducida hacia el curso natural de las cosas. Antes de incorporarse a la empresa familiar, su padre le envió, en 1927, a la región sedera de Lyon y, en 1928, a Estados Unidos para que se informase sobre los procesos de renovación tecnológica en las fábricas más avanzadas del ramo, a la vez que se familiarizaba con la práctica del francés y el inglés. En realidadél dedicó la mayor parte del tiempo a las distracciones mundanas al alcance de un apuesto joven de buena familia. Amante de la velocidad, en Lyon sufrió dos accidentes de moto que le causaron varias fracturas cuyas secuelas arrastraría durante largos años. En Estados Unidos invirtió su principal interés en relacionarse con el fabuloso mundo de la industria cinematográfica naciente.Allí, según reconoció más adelante, mantuvo una aventura sentimental con una de las tres hermanas Bennett, Constance, Joan y Barbara, actrices e hijas de los también actores Richard Bennett y Adrienne Morrison. La más célebre era la hermana mayor, Constance. La relación sentimental de Puig Palau fue con la menor, Barbara. Tenía veinte años y era conocida desde 1923 por su aparición en el espectáculo Broadway in The Dancers, antes de protagonizar películas como Black Jack (1927), Syncopation (1929),Mother’s Boy (1929) y casarse en 1929 con el popular entertainer Morton Downey. El flirteo de Puig Palaucon Barbara Bennett quedó como un temprano trofeo en su largo palmarés de seductor. Durante la estancia americana coincidió con su amigo madrileño Edgar Neville de Romrée, quien le hizo de cicerone en Hollywood y le presentó a la diva cinematográfica Dolores del Río, convertida también en su apasionada amante durante los meses siguientes, pese a estar casada desde hacía ocho años con un magnate mexicano. En el viaje de retorno, en diciembre de 1928, realizó el trayecto por vía marítima de Nueva York a París a bordo del transatlántico Île de France en compañía de su nueva pareja. La actriz llamaba cariñosamente a su joven amante catalán One Million Dollar’s Smile Boy, el chico de la sonrisa del millón de dólares. La relación se prolongó durante unas semanas más en la capital francesa. Luego Puig Palau siguió a Dolores hasta Berlín, donde, en enero de 1929, intervino como figurante en la película que había llevado a la actriz a Europa, producida por la UFA alemana. Se trataba de una producción sin gran ambición, y el padre de Puig Palau logró comprar las copias para evitar la difusión de aquella relación del hijo momentáneamente descarriado. Dejada atrás la aventura con la actriz e instalado de nuevo en el domicilio familiar barcelonés, PuigPalau mantuvo, a partir de 1929, la misma vida de juventud dorada que antes de marchar a Estados Unidos. En aquella Barcelona convulsa de «cuando mataban por las calles», como expresaba el título de la novela publicada en 1930 por Joan Oller Rabassa, Puig Palau ejercía de playboy tanto en los ambientes nocturnos del Barrio Chino como en los salones elegantes de laalta sociedad, igual que tantos otros jóvenes de suclase social.En marzo de 1931 se casó en Barcelona, a losveinticuatro años, con la atractiva joven Margarita Gabarró Carles, prima hermana del conocido notario dela ciudad Enrique Gabarró Batlló. El matrimonio se instaló en el piso de la Diagonal propiedad del marido, donde nacieron sus dos hijos, Margarita Tita Puig Gabarró en 1932 y Alberto Tito Puig Gabarró en1940. Dos meses antes de contraer matrimonio, el 4 deenero de 1931, el padre de Alberto Puig Palau, EduardoPuig Carcereny, murió atropellado por un coche enBarcelona. Los cinco jóvenes hermanos Puig Palau heredaron la empresa textil fundada por el padre en Reus, y su fortuna, y crearon la nueva razón social Sederías Puig Carcereny. Los miembros del consejo de administración eran Jorge, Eduardo, Alberto, Pilar e Isabel, más el primo hermano Juan Puig Casanovas. Alberto se había convertido de golpe, justo al instaurarse el nuevo régimen republicano, en empresario y esposo. Durante las décadas siguientes Margarita Gabarró jugó un activo papel en la intensa y cosmopolita vida social del matrimonio, más allá de la mera posición de acompañante. Una parte importante de la proyección social de Alberto Puig Palau se debió a los buenos oficios de aquella mujer emprendedora, culta, afable y elegante. Al terminar la Guerra Civil, la sociedad se amplió con una segunda fábrica en Vilassar de Mar, una empresa de menor proporción que la casa madre de Reus, la cual se mantuvo a pleno rendimiento. La razón comercial se dividió entonces en tres empresas a efectos administrativos: Sederías Puig Carcereny S.A. para fabricar, Comercial Puig Carcereny para vender, e Inmobiliaria Reusense S.A. como propietaria de los edificios de fábricas y oficinas. La sede barcelonesa de la empresa fue trasladada, en 1939, a los bajos de la Ronda de San Pedro número 9. Apartir de 1948 estas dependencias pasaron al flamante edificio de la calle Pau Claris número 160, donde ocuparon toda la planta baja y el estacionamiento subterráneo para los camiones que transportaban las piezas textiles.La construcción del nuevo edificio, academicista y funcional, con su característica base de seis altasarcadas de medio punto, fue encargada por Sederías Puig Carcereny al arquitecto Raimon Durán Reynals. Tres años antes Durán Reynals había asumido el diseño de la legendaria segunda residencia de Alberto PuigPalau en el Mas Castell de Palamós. En estas nuevas y céntricas oficinas fue dondeAlberto desarrolló su actividad profesional a lo largode los años. La actividad privada, a menudo mási ntensa, la desplegaba en su domicilio de la tercera planta de la avenida Diagonal número 405, el edificiode viviendas que su padre había encargado levantar en 1927 al prolífico arquitecto modernista Enrique Sagnier Villavechia, con un piso adscrito a cada hijo. La dedicación de Alberto a la empresa sedera familiar fue siempre cotidiana y al mismo tiempo relativamente laxa, de gestión sin sorpresas. La mayor parte de los días acudía al despacho para recibir a sus amigos y tratar asuntos de trámite más que paraocuparse de grandes y arriesgadas cuestiones comerciales. Su contacto directo con la fábrica de Reus se reducía al mínimo, dado que había concentrado la dirección empresarial y la gestión comercial en las oficinas de Barcelona.Las discrepancias entre el hermano mayor, Jorge, y el pequeño, Alberto, determinaron que el primero se distanciase de la dirección de la sociedad a partir de 1948 y pasara a gestionar otros negocios, sin abandonar el consejo de administración de Sederías Puig Carcereny. A partir de aquel momento, Alberto fue el principal responsable como presidente del consejo de administración, en una etapa todavía floreciente.La empresa empezó a entrar en crisis a partir de los años sesenta, con la implantación de los estampados derivados de nuevas técnicas para las cuales no se había preparado.